i-franca-tambe-eh

I França també, eh!

Avui parlo de França perquè em surt així i em ve de gust. Perquè de vegades m’enfarfego a mi mateix de tanta Espanya i Espanya i Ecspanya. Que ja sabem allò de l’Eurocopa de futbol, i allò altre dels Jocs Olímpics, i també el tema de TV3 i tota la pesca. Què us he de dir, oi? Però avui parlo de França, deia, que és una mica més cap amunt però que al capdavall és una llosa igual de pesada que la que tenim al sud. França, la rica, la culta, la del nord enllà, de la de llibertat ... Seguir llegint ›

onanisme

Onanisme

Els inuits, poble savi i no especialment fredolic (espero), tenen una màxima que les àvies repeteixen sovint a les seves criatures: el vol d’una abella és silenciós i només una altra abella el pot sentir. Un rusc d’abelles, en canvi, és eixordador i més enllà de la neu encara hi ressona la seva remor. La màxima no és inuit, sobretot perquè en aquelles latituds no hi deuen pas haver abelles. Me l’he inventat jo solet. Potser per això els dirigents d’Iniciativa no la coneixen. ... Seguir llegint ›

cada-quatre-anys-per-sort

Cada quatre anys, per sort!

Som afortunats, no m’ho negareu. Els Jocs Olímpics només passen cada quatre anys. Donem-ne gràcies al Senyor, oh germans. Dit això, deixeu-me cagar-me una mica en la mare que va parir les Olimpíades i en els xaiets amansits que les utilitzen per ficar-nos la banya del brau fins a la gola (entrant pel forat del cul, ja m’enteneu). Sort que només vénen cada quatre anyets, deia, perquè si no ens convertiríem en autèntics experts de l’olimpisme i coneixeríem tots aquells espanyolets ... Seguir llegint ›

en-un-pais-normal

En un país normal...

En un país normal... Si hi ha qui apadrina nens de Somàlia, no seria pas estrany que algú apadrinés nens d’Extremadura. Si em truquessin a casa per vendre’m qualsevol moto, el comercial parlaria la meva llengua i, sobretot, no s’ofendria si li contestés sense fer servir idiomes d’altres pobles (segurament tampoc li compraria la moto, això també és veritat, siguem sincers). Si viatgés a l’estranger, no em felicitarien (ni m’abraçarien desenes de vegades amb una eufòria injustificada ... Seguir llegint ›

un-poema-contra-karadzic

Un poema contra Karadzic

Ahir van detenir Radovan Karadzic, criminal de guerra, instigador d’una neteja ètnica terrible al pati d’Europa, artífex dels bombardejos a Sarajevo i de la massacre de Srebrenica, personatge fúnebre, més de vint mil morts a l’esquena. Radovan Karadzic, jugador d’escacs a qui fan escac i mat quan la partida semblava que acabaria en taules, Radovan Karadzic, psiquiatra que no es va arribar a visitar mai a ell mateix (i falta li hauria fet), Radovan Karadzic, no per a tu, sinó contra ... Seguir llegint ›

espoli-no-espanya

Espoli? No! Espanya

No en diguem espoli, diguem-ne Espanya, simplement. És ben natural que, en una comunitat, els rics ajudin els pobres. Qui més té, més ha de donar. Raonable. Aquesta és la societat en què somiem molts, oi? Perquè sigui igualitària, perquè no hi hagi qui lligui gossos amb llonganisses i qui somiï compartir una llonganissa amb un pobre gos lligat, per tot això, és necessari repartir riqueses. Per tant, si som espanyols, ves què hi farem, hem de subvencionar les carreteres o les escoles ... Seguir llegint ›

llengua-immigrants-i-radio-macuto

Llengua, immigrants i Ràdio Macuto

Ràdio Macuto, en plena època de les telecomunicacions, continua sent un mitjà potent i enverinat. Allò que algú s’ha inventat i ha deixat anar com qui no vol la cosa s’escampa com un càncer i qualla al fons del fons de les nostres consciències. I aleshores diem allò dels immigrants ens foten la feina, els immigrants no parlen català, els immigrants... En general parlem d’allò desconegut amb consignes de Ràdio Macuto, i els immigrants, sens dubte, són un bon exponent d’allò desconegut. ... Seguir llegint ›

orfes-o-com-dir-que-estic-fart-danimar-els-rivals-despanya-i-franca

Orfes, o com dir que estic fart d’animar els rivals d’Espanya i França

A la Lliga, rai! Tinc el Barça, el Vila-real, el Mallorca i uns quants equips més del país. Uns m’agraden més, d’altres, menys, però tots me’ls sento una mica de casa. (D’acord, d’acord, és opi, el futbol és opi, sí, és opi per al poble... ja ho sé, ja ho sé... i què si m’agrada l’opi?). Però el meu opi preferit se m’acaba al final de l’última jornada de Lliga, i després? Després arriben els mundials, les eurocopes i l’orfandat. El nostre país continua dedicant-se ... Seguir llegint ›

per-que-vomito-jo

Per què vomito jo

Vomito quan em llevo i descobreixo ben a prop de casa, a la paret d’un polisportiu municipal acabat d’estrenar, una pintada com la de la foto. Vomito quan penso en les manotes que l’han vomitada, perquè un gargot així només es pot vomitar. Vomito quan m’afiguro l’energumen que hi ha darrere de les urpes autores de tal barbaritat. I si pogués, li vomitaria a la cara. Vomito perquè sé que quedarà impune i per molt menys n’hi ha que són a la presó. Vomito quan sospito el cap ... Seguir llegint ›

creixer-madurar-envellir

Créixer, madurar, envellir

Aquest paio de la foto, aquest sí que està fotut, hi ha qui conta que de jove convivia amb un mamut.   L’acció de fer-se vell la duem a dins des del néixer, és obvi. Primer en diem créixer, després madurar, més tard envellir. Els més tremendistes comencen a preocupar-se per això de l’edat abans dels divuit, d’altres quan descobreixen el primer cabell blanc, alguns en topar-se amb una arruga inesperada, hi ha qui se n’adona quan li costa pujar les escales o quan s’esgarrifa ... Seguir llegint ›

carta-de-benvinguda-al-fill-de-la-carme-chacon

Carta de benvinguda al fill de la Carme Chacón

Miquel, Has arribat al món amb un plor, com tots els nadons. El plor de les contradiccions, de la realitat que costa d’entendre. El plor de jo estava tan bé allà dintre, què voleu ara, fent-me estavellar contra la intempèrie. Has vingut, Miquel, enmig d’una època de sequera però has arreplegat uns dies de pluja, i tu sempre hauries preferit néixer un matí assolellat i que el sol et fos bufanda. Has estat parit amb un pa sota el braç, ara que els pans són de plàstic i els venen a les ... Seguir llegint ›

lescandol-del-drap

L'escàndol del drap

Els universalistes, que de paraula són majoria en aquest país, borden sovint dient que les banderes són draps. En això, només en això, els dono la raó. Són draps que es pengen en edificis públics, en hotels, en càmpings i en llocs estranys, com al damunt d’una taula de negociacions entre polítics importants o entre polítics que voldrien ser importants. És cert, també, però, que les banderes són símbols, i que hi ha símbols que està ben vist d’exhibir i d’altres que ja molesten ... Seguir llegint ›

llibres-llengues-propia-i-forana-i-altres-girs-de-llegenda

Llibres, llengües pròpia i forana i altres girs de llegenda

Diu que vet aquí una vegada que un drac (verd i fastigós com tots els dracs) s’anava menjant de mica en mica el bestiar sencer d’un poble. Que es va cruspir les ovelles, les vaques, les cabres, els bous, els gats i els gossos, i quan ja no hi va haver més remei, aleshores va començar amb les persones... Sort que, d’entre les persones, li va tocar el rebre a la princesa, perquè si no mai cap cavaller no hauria aparegut de l'enlloc per salvar-la, matar el monstre i permetre que el poble ... Seguir llegint ›

viva-espana-viva-el-rey

¡Viva España! ¡Viva el Rey!

¡Viva España! ¡Viva el Rey! Una mongeta tendra (urbana però deliciosa) que ja era dins la meva gola ha sortit disparada cap a fora, de pet contra el televisor. El dinar fins aleshores era plàcid. Però de cop apareix a la pantalla una senyora que diuen que és catalana, que diuen que és socialista, que diuen que és dona, i etziba això del vivaespañavivaelrey.   Ignoro si dir aquestes paraules davant de tot d’homes quadrats i ferms li ha representat un dilema moral o si més aviat ... Seguir llegint ›

no-barregeu-esport-i-politica-terroristes

No barregeu esport i política, terroristes!

L’esport i la política no tenen absolutament res a veure, on aneu a parar!   No és política que els equips dels Jocs Olímpics funcionin per estats en lloc de fer-ho per grups d’amics, per persones amb similituds físiques o per homes i dones amb un mateix número preferit (jo aniria amb els amants del quatre).   No és política que La Caixa sigui la patrocinadora oficial d’una selecció de futbol (o de dues alhora), o que Nike sigui la marca que llueixi a la samarreta (i a mil ... Seguir llegint ›

parla-estelles

Parla Estellés

En el món aquest de xifres en què vivim, se solen recordar els morts oblidats quan coincideix amb una quantitat ix d’anys que van traspassar (una manera com una altra de dir que crien malves). No diré que Vicent Andrés Estellés sigui un mort oblidat però mai no és sobrer fer-ne memòria un cop més. I sense que serveixi de precedent, m’apunto a la moda aquesta estúpida de regir-nos per números, xifres, ordre.   Avui fa quinze anys i un dia que la va dinyar, quinze anys i un dia, ... Seguir llegint ›

siguem-la-seva-creu

Siguem la seva creu

Al món sempre hi ha allò que es pot dir i allò que no —pensar, per sort, encara podem pensar el que ens doni la gana... però xxt, sense fer gaire xivarri, no fos cas que molestéssim algú. Dir-ho en veu alta ja és tota una altra cosa. Podem dur la contrària de tant en tant, però dins d’uns marges, els marges que el Sistema estipula —i estimula— i que sovint no són els mateixos en un lloc o en un altre.   Ara toca el Tibet. Els protibetans saben que al món (occidental) la seva ... Seguir llegint ›

pais-de-lemmings

País de lèmmings

A molts de nosaltres, els lemmings ens van marcar fortament. Va ser un dels nostres primers contactes amb els videojocs, i el primer contacte amb el que sigui sempre deixa cicatrius profundes a la pell i més endins i tot. Per als que els falli la memòria, podríem resumir que els lemmings eren una munió de ninotets que s’encaminaven cap al suïcidi col·lectiu. Si hi havia un barranc, el primer s’hi estimbava i els del darrere, tots en fila, també.   Em sembla una bona metàfora. Sí? ... Seguir llegint ›

no-perdem-el-nord

No perdem el nord

Aquest escrit no caducarà després que a Espanya es decideixi si manen uns o altres, si governa la dreta o l’extremadreta, si el president espanyol es diu Zapatero o Rajoy (us heu fixat que els dos tenen un fonema al cognom que no tenim els catalans? us heu fixat amb quina insistència la Chacón no para de dir la maleïda frase?), si ens esperen quatre anys més de robatori o quatre anys més d’espoli.   No, l’article no caducarà perquè avui toca fer propaganda d’un disc que és ... Seguir llegint ›

grafit-politic

Grafit polític

Em té el cor robat una pintada magnífica que hi ha en un contenidor d’un carrer cèntric de Sabadell. “Graffitti polític”, diuen unes lletres negres, majestuoses, excelses. Em té enamorat a mi (això ho sé segur) i al Joan Oliver i al Francesc Trabal (això no ho sé tan segur, però m’encanta imaginar-m’ho). És l’humor absurd, o almenys l’humor absurd a primer cop d’ull. Però rere aquesta màscara de no voler dir res, de trapelleria, d’estirabot, sempre hi ha alguna cosa ... Seguir llegint ›

<1...23456>