La política és un aparador sense botiga. Un establiment en què ensenyen el gènere, l’exposen molt ben exposat, ens fan dentetes amb el que trobarem a l’interior, però que un cop dins no hi ha res de res. I això ens desenganya (als que encara guardàvem uns bocins d’esperança per aquelles coses del “mai de sap”). Els exercicis de retòrica dels polítics són antopològicament interessants, però si el contingut no és més que una làmina transparent... aleshores què? Aleshores ens desil·lusionem, veiem el llautó al tema i un dia o altre acabem per deixar de jugar a aquest joc. Cansa molt anar de botigues, però cansa més si a sobre no podem comprar perquè les lleixes són buides.
La reflexió que acabo d’escopir pot semblar molt ambigua i generalista, molt de posar-los a tots en el mateix sac. I això no m’agrada. Però avui vinc per comentar un cas concret, tan concret com que jo visc en un pis de lloguer de protecció oficial per a joves. L’empresa que els gestiona és municipal i porta un nom tan bonic com Vimusa. Doncs bé, els pisos en qüestió són motiu d’orgull a totes les campanyes electorals (que duren, com ja sabeu, quatre anys, just a partir de l’endemà de les eleccions). Els governants del meu poble, Sabadell, els esmenten com una de les joies de la corona: els joves, diuen, poden independitzar-se en unes condicions econòmiques molt favorables. És veritat, però fins a cert punt.
La teoria és bona. L’aparador resplendent. Però després cal gestionar aquest parc de pisos municipals. I aquí és on tot falla, on es descobreix que la botiga és buida com un supermercat de postguerra. Per aconseguir un d’aquests habitatges fantàstics hi ha una cua d’espera de dos anys, i tot i així, els pisos s’estan buits més de tres mesos. Per què? Per desídia. Diuen que per arreglar els desperfectes. Calen tres mesos? El que compta, està clar, és dir que tens pisos de protecció oficial per a joves. És igual si després estan buits.
I què passa en una ciutat com Sabadell si un pis està buit tot aquest temps? Que un bon dia un grup de persones amb pocs recursos s’hi fiquen dins. Això seria un problema? Sobretot hauria de ser-ho per Vimusa (que hi perd calers) i per als altres joves de la ciutat (que perden un pis on viure dignament). Però resulta que no. Que Vimusa s’ho mira des de la distància, i es limita a treure la llum i l’aigua als inquilins il·legals. Resultat? Agafen la llum i l’aigua de cals veïns (una veïna, per exemple, ha hagut de llançar tot el menjar del congelador perquè li van treure la llum un cap de setmana que ella era fora). Més resultats? Els pisos on viuen es converteixen en un niu de merda, i les altres persones que vivim prop seu n’hem de sentir les olors i trobar-ne els rastres per tots els racons. Encara més resultats? Aquestes persones arriben begudes a altes hores de la nit, criden, es barallen, piquen el timbre equivocat, el gos que tenen es caga als replans, destrossen el pany del portal... el que sigui. L’etcètera podria ser etern. Podria parlar de les amenaces que ens fan quan se senten denunciats, del poc que poden fer els Mossos, dels tres menors que viuen en aquests pisos ocupats (havent d’aguantar les baralles alcohòliques dels pares)... Ja us en feu una idea, oi?
Solució? Vimusa s’ho mira com si res. Com si per ells la feina ja estigués feta. Tenim X pisos per a joves. Ho posarem a totes les estadístiques. Sabadell tindrà la medalla a l’ajuda al jovent, a l’accés a l’habitatge per a tothom i algun altre títol honorífic de pa sucat amb oli. Palla, palla, i palla.
Fins que algú es troba amb la crua realitat. Els pisos hi són, però en unes condicions poc habitables, amb una gestió nefasta i una burocràcia que ho encalla tot i que no resol res. ¿Diran, les estadístiques, quants d’aquests pisos han estat buits durant mesos? ¿Algun dia hi haurà polítics que prefereixin una botiga ben plena a un aparador de disseny?
Tweet