Tenim l’enemic a casa, ficat al rebost, a sota el llit, darrere del sofà, assegut a la mateixa taula. De tant en tant, hi ha algun defensor de la pàtria que ens diu que l’enemic ve d’Espanya, o del Marroc, o fins i tot dels Estats Units d’Amèrica. Que es diu López, o Mohamed o George. D’aquests n’hi ha, és clar, però les ferides que ens poden arribar a provocar són sovint només epidèrmiques. Hi ha un altre enemic molt més terrible: el llop amb pell de xai, el cavall de Troia. És contra aquests que cal lluitar.
El personatge en qüestió es diu Joan (el refranyer català ja ens adverteix des de temps immemorials que d’aquests, de Joseps i d’ases n’hi ha totes les cases), i de cognom, Ferran. També ben nostrat. Ningú no pot dubtar, doncs, de la seva catalanitat, del seu erra hac negatiu, si és que els catalans tenim la pàtria a la sang —que no és el cas, per sort.
I malgrat tot, va i el personatge es fot a parlar de l’eradicació de la crosta nacionalista als mitjans de comunicació que depenen de la Generalitat de Catalunya. La crosta nacionalista (no ho diu, però se l’hi entén tot) deu ser l’Antoni Basses, el Mikimoto, el David Bassa o fins i tot el Josep Cuní. La crosta nacionalista també és el mapa del temps o el terme “estat espanyol”. El mateix discurs que el PP, que Ciutadans, que la Falange. Que s’ho faci mirar, per favor!
Després de llegir les seves declaracions, per un moment he recordat l’article que vaig escriure fa uns dies sobre el Boqueria 357, i m’he sentit culpable (bé, només una mica, tampoc no us penseu). Potser sí, potser TV3 és una meravella, potser fa pedagogia de la catalanitat, potser convenç al més fervent anticatalà, i caldria no atacar-la ni escriure-hi res en contra. Però poc després m’adono que no, que en el fons tot és un maquiavèlic estira-i-arronsa.
Exacte, un estira-i-arronsa. I mentre ells arronsin, nosaltres cal que estirem. I estirar vol dir demanar uns mitjans de comunicació veritablement catalans. No pas nacionalistes (com diu el catalaníssim Joan Ferran), perquè de nacionalistes n’hi ha a les dues bandes, però sí uns mitjans nacionalment coherents. Jo no demano el mapa del temps dels Països Catalans. Jo demano aquest mapa a tots els plantejaments. Jo demano saber què passa a Fraga, què passa a Alcoi, què passa a Maó, què passa Perpinyà (i no què passa a Guadalajara, a Saragossa o a Almendralejo, o en tot cas saber-ho en el mateix grau que sé de les notícies de París o Moscou). Jo demano programes íntegrament en català pensats per a tots els catalans; demano un ús lingüístic adequat; demano la presència de tots els dialectes. I demano molt més. Demaneu, demaneu, que el món s’acaba!
Sí, demanem la lluna. I és important que continuem demanant-la. Més que res perquè a l’altra banda ja hi haurà qui ens demanarà l’infern. I no, no serà un López ni un Mohamed. Serà un Boadella, un Borrell o, com ara, un Ferran. I els hem de demostrar que nosaltres som més forts perquè duem la raó a l’esquena, la tenim a casa, ficada al rebost, a sota el llit, darrere del sofà, asseguda a la mateixa taula.
Tweet