Diu que vet aquí una vegada que un drac (verd i fastigós com tots els dracs) s’anava menjant de mica en mica el bestiar sencer d’un poble. Que es va cruspir les ovelles, les vaques, les cabres, els bous, els gats i els gossos, i quan ja no hi va haver més remei, aleshores va començar amb les persones... Sort que, d’entre les persones, li va tocar el rebre a la princesa, perquè si no mai cap cavaller no hauria aparegut de l'enlloc per salvar-la, matar el monstre i permetre que el poble tornés a la normalitat.

Diu una altra història que vet aquí una vegada un poble on la meitat de la gent parlava la llengua pròpia i la llengua forana (coneguts com a poliglotes), i l’altra meitat de la gent sols parlava la llengua forana (coneguts com a monoglotes). Resulta que en aquest poble hi havia llibres editats en la llengua pròpia i d’altres en la llengua forana. Com és lògic, els monoglotes únicament compraven (i de vegades llegien) llibres en llengua forana. En canvi, els poliglotes, a l’hora d’escollir llibres, sovint els era indiferent la qüestió lingüística per un fet que desvetllarem més endavant.

Conten que en aquest poble es commemorava la mort del drac d’aquella altra llegenda regalant llibres un dia assenyalat, el vint-i-tres d’abril, posem per cas. En aquell dia (i en molts altres) sempre apareixia dins les ànimes dels poliglotes un drac invisible (i no verd i fastigós com tots els altres dracs) que els murmurava: “sigues universalista, si parles dues llengües, no et deixis entabanar i compra llibres sense mirar-ne la llengua”. Durant anys i anys, aquest xiuxiueig del drac invisible va anar quallant. A poc a poc la majoria de poliglotes se’n van anar convencent, i els llibres en llengua pròpia minvaren i minvaren i minvaren...

Aquesta segona llegenda està escrita només fins aquí. Se suposa que aniria evolucionant, fins al cop d’efecte final que tenen totes les llegendes. Igual que en aquella primera un dia a la princesa li va tocar de ser menja del drac i llavors va aparèixer un cavaller fort i guapíssim que ho va resoldre tot, en aquesta potser un vint-i-tres d’abril inesperat els poliglotes giraran la truita, diran que ser localista és la millor manera de ser universalista i decidiran de militar. Militar també escollint llibres, militar com la manera moderna de convertir-se en cavallers forts i guapíssims, militar perquè a tota llegenda li cal un gir brusc per a un final ensucrat.

Quan serà, aquesta giragonsa del curs de la història? Aviat? O continuarem esperant que la llegenda s’allargassi fins a un final ensopit, sense cap gràcia? Cal que el drac sigui verd i fastigós perquè el veiem? O som prou espavilats per descobrir dracs invisibles, també? Deixarem morir d’inanició els llibres en llengua pròpia?