Una crònica personal

Surto de casa diumenge al matí, a la mateixa hora que els encarregats de posar els carrers estan fent la seva feina i que els més troneres van cap al llit. A la plaça on muntarem el col•legi electoral ja hi ha alguns dels voluntaris, i al cap de ben poc apareix la furgoneta amb les urnes, la carpa i el material necessari per la tota la jornada.

A les nou, puntual, arriba una parella que vol passar el dia a la muntanya amb la consciència tranquil•la del deure fet. Els primers vots! A poc a poc, van presentant-se altres electors: el senyor que passeja el gos, la família que vota unida, avis emocionats, una polonesa amb un accent impecable, i una senyora de noranta-vuit anys amb dificultats per signar però amb les coses clares... A les dues hem recollit més de dues-centes paperetes. Estem contents.

M’escapo una horeta per anar a votar pel centre de la ciutat i veure (i viure) l’ambient. Voto. Voto que sí. Em cuino un parell d’ous ferrats i entro al Twitter a dir-hi la meva. I torno a la mesa. I continua passant gent. Alguns amb entusiasme. D’altres més tímids. Alguns que voten pel no sense amagar-se’n. Alguns (molts més) opten pel sí. Hi ha qui parla català, hi ha qui parla espanyol. Un cotxe passa rabent i l’individu de dins deixa anar un vivaespaññña que mor en la indiferència. Un altre vehicle toca el clàxon i ens saluda còmplice. Un amic meu gambià sense papers em truca al mòbil per dir-me que ja ha votat. M’emociono. Li dono les gràcies. I ell em diu que no, que gràcies a nosaltres, que els volem fer part d’aquest país. I a les vuit, tanquem la paradeta. Un matrimoni es presenta cinc minuts tard i es queda sense votar. Ens sap greu, però així són les normes.

Fem el recompte. Més de quatre-cents vots. Vint-i-dos pel no. Sis en blanc. La resta, pel sí. I pujo cap al centre, a la seu central. Hi ha bon ambient. La gent està contenta. Algunes abraçades i algunes picades d’ullet. Roda de premsa informativa. Més participació que a Lleida, més participació que a la consulta de la Diagonal de Barcelona. Veure el got mig ple. I sopar de germanor entre els voluntaris davant de l’Ajuntament.

A casa altre cop. Les onze repicadíssimes. Més Twitter. Cop d’ull als mitjans digitals. Mal de peus. Cansament. I satisfacció. Somnis dolços. I després, al llit, que el camí no ha fet més que començar.

Una valoració (també) personal

Sabadell és una ciutat complicada. Hi viuen més de dos-cents mil habitants i cada barri fa vida pel seu compte i té una idiosincràsia pròpia. Hi ha un percentatge de nouvinguts significativament elevat, i la vella immigració espanyola també hi té un pes important. Això ja se sabia, i per tant, el repte era enorme. I conegut.

Per si no fos prou, Sabadell és l’única ciutat que celebra la consulta a tot el país aquest dia. I bona part dels mitjans de (in)comunicació s’obliden que Sabadell és capital. Així i tot, centenars de voluntaris s’han mobilitzat com mai no hauria pensat que podria ser. Gent de totes les classes socials i de totes les procedències ha regalat el seu temps, les seves energies i els seus diners per avançar els polítics per la dreta (en el bon sentit de la paraula dreta, en aquest cas). Només això ja és molt. S’ha teixit una xarxa que pot fer forat. Ens hem conegut, hem trencat barreres i hem estat capaços d’entendre’ns malgrat les diferències. Que n’hi ha moltes. El meu projecte de país, per exemple, s’allunya molt del de segons qui. Però així i tot, hem remat tots en la mateixa direcció, i això ens ha fet forts. Units som una mata de jonc.

Hem aconseguit que el ple de l’Ajuntament donés suport a la consulta. De totes maneres, tal com em temia, això no ha estat més que un gest tàctic. Van decidir que no s'hi posarien en contra, però que tampoc es mullarien més del que toca. He trobat a faltar que els partits que no estan per la independència fessin campanya pel no. Hauria estat democràticament lògic. Però la lògica i la política, ja ho sabeu, s’entenen poc o gens.

Toca parlar de xifres, també. Sense conèixer bona part de les viles on fins ara s’havien fet consultes sobre la independència, és a dir, mirant-m’ho des de la barrera, quan sentia certs percentatges de participació pensava que eren una mica justets. Coneixent Sabadell, tinc clar que un 14%, més de 24.000 vots, és per celebrar-ho. No som tan pocs. No estem tan sols.

Per analitzar bé les dades caldrà veure com han anat les votacions a cada zona de la ciutat. Crec que se’n podrà treure una radiografia interessant. No només per saber com estem, sinó (i sobretot) per entendre on cal treballar amb més força.

Ara bé, sense tenir les xifres exactes, vaig poder comprovar que van ser molts pocs els joves d’entre setze i divuit anys que es van mobilitzar. I això és una mala notícia. I ho hem de dir ben clar. Aquí hem fracasssat. Se'ls ha de convèncer que tota la política que no fem nosaltres, la faran contra nosaltres, que afirmava aquell. Ja m’hi abonaré un altre dia, en aquest tema. Perquè en depèn el futur.

El futur, de moment, però, és no abaixar la guàrdia. Donar les gràcies als voluntaris, a la gent que ha anat a votar (pel sí, pel no, o en blanc), i un cop felicitats, entendre que això és un primer pas. I que al següent pas que fem, ja es poden posar a tremolar.