Els catalans del sud, i especialment els del Principat, tenim una certa inclinació a mirar-nos el melic (i no només quan som a la platja), i malgrat que sovint ens queixem i ens entretenim a matisar estatuts i estatutets, i a demanar unes escorrialles més d’autonomia, acostumem a postular-nos com els més purs, els que millor mantenim la llengua, els més fidels a la nació, els més autèntics. Deu ser per això que quan travessem els Pirineus, tan catalans nosaltres, tan perdonavides, fins i tot tan condescendents, tendim a deixar anar comentaris de l’estil “quin aire més afrancesat té aquest poblet”, o “quin accent tan agavatxat té aquesta gent”. I la Catalunya Nord aviat es converteix en la Catalunya francesa com per art de màgia. I tal dia farà un any.

 

Però què passa quan els nostres ulls, en lloc de mirar el país de baix a dalt, el miren de dalt a baix? Què passa si un català de Perpinyà es mira el sud amb la mateixa actitud crítica que nosaltres? Aleshores totes les vergonyes queden a l’aire, i qui sap si aquest melic que tant gaudi ens proporciona de mirar comença a estar ple de grassa, de berrugues i de brutícia que no hi ha manera de netejar. Què passa si connecten amb TV3, la nostra? Simplement que descobreixen que sense saber espanyol es perden bona part de la informació, que no hi ha manera de seguir un telenotícies com déu mana, que la llengua de Cervantes és per tot arreu... I si posen un programa d’entreteniment? Doncs que els referents són sovint espanyols, bromes sobre freaks de les televisions de les espanyes que ni ens van ni ens vénen... És això tan català com pensàvem?

 

L’home és un animal de costums, i al sud ens hem avesat a ser espanyols sense ser-ne (gaire) conscients. De mica en mica hem acceptat que als nostres mitjans de comunicació tingui la mateixa importància un festival de música als Monegros que un concert a Benicàssim. Hem entès que cal conviure amb la diglòssia, i els nostres evolucionadíssims cervells ja no s’adonen quan es passa d’una llengua a l’altra. Empassem sense fer escarafalls, ens diem poliglotes i avall que fa baixada. I quan vés a saber perquè ens n’anem nord enllà, i pretenem fer un cafè en un poble del Rosselló o del Vallespir, ens esglaiem que ningú no ens atengui en català, que “com es nota que això és França, amb aquests horaris tan europeus que fan” i tota la pesca.

 

Cert és que per aquelles contrades, més enllà de senyeres afolkloritzades, hi ha molt camí per recórrer. Però és igualment just de dir que al sud no hem fet tanta ruta com ens pensem quan ens mirem la vida des del nostre egocèntric cau. No va gens malament una visita al nord, uns altres ulls per mirar-nos, una mena de mirall de la veritat, un mirall que no tem la nostra resposta, el mateix que s’atreveix a dir a la reina que ja no és la més maca del reialme, o que en tot cas, s’ha engreixat una mica, que els anys no passen en va, i que estaria bé que fes una mica d’esport per estilitzar la figura.

 

I en el nostre cas, una mica d’esport vol dir esforçar-nos per no deixar de parlar català enlloc, per demanar que els mitjans de comunicació catalans s’expressin en clau catalana, per exigir que els polítics es deixin d’eufemismes i diguin ben clar (i català, és clar) en quin país creuen, i sobretot, quin és el seu país. El risc, si no fem tot això, i totes aquelles altres accions que cadascú consideri convenients, és que ben aviat baixi algú del sud i digui que s’està bé, en aquesta Catalunya espanyola. I no hi haurà res per matisar ni objectar. Així ho haurem volgut.

 

 

(Article publicat al diari El Punt)

Comentaris

Comenta