A vegades la inspiració em falla i no sóc capaç d’escriure res al bloc.

A vegades escolto una cançó i sento enveja dels músics, de les seves lletres, del seu sentit del ritme, de l’alegria que encomanen o de les fiblades endins la pell que provoquen.

A vegades mataria segons qui i a vegades abraçaria algú. El que passa és que sovint canvio de parer, i em fa por matar una persona a qui després voldré abraçar. I viceversa.

A vegades tinc el terrat ple de frases magnífiques i lapidàries com si fos Josep Pla retornat a la Terra i no me’n surt ni una per la boca com si fos Mister Bean. A vegades només hi tinc pardals, al cap.

A vegades penso que tot està dit i que no em calen els llibres perquè els mots ja estan salvats, però sempre arriben hores bruixes i rellegeixo antics poemes. I m’emociono.

A vegades voldria tenir una opinió argumentada de qualsevol tema però em falten hores per formar-me, i caic en tòpics i en demagògies i acabo parlant de futbol a la barra d’un bar.

A vegades m’adono que ben bé no acabo de fer res pel meu país, però d’altres cops em sento gota malaia, formigueta, que de mica en mica s’omple la pica, i entre tots ho farem tot.

A vegades em posaria a filosofar com un boig sobre el bé i el mal, i repartiria consells (de franc, és clar) de com arribar a la felicitat a través de les petites coses quotidianes.

A vegades insultaria el rei d’Espanya i el president de la República Francesa i organitzaria una revolta popular. A vegades, tot i així, penso que tenim el que ens mereixem.

A vegades sortiria a repartir menjar als que dormen als caixers de la Caixa (parlem?). Malgrat tot, al final em quedo al sofà i poso la tele i m’adormo sense ni saber què estava mirant.

A vegades somio coses boniques i algun cop fins i tot les recordo. A vegades, però, els somnis són esgarrifosos, i salto d’un avió i no s’obre el paracaigudes i el terra s’acosta, i s’acosta i...

A vegades em convenço de somiar despert i m’imagino un món on tothom endrapa anissos i es fa abraçades teletubienques.

A vegades hi ha algú que no conec que em llegeix i em sento molt afortunat. A vegades conec algú que m’ha llegit i encara me’n sento més (però em fa una mica de vergonya).

A vegades em pregunto per què hi ha qui té tanta por de la gent vinguda de fora i mai no trobo cap resposta convincent. I m’indigno.

A vegades em sé breu.

A vegades m’agradaria que un mut em recités Gabriel Ferrater, voldria ensenyar-li l’arc de Sant Martí a un cec, xiuxiuejar-li una cançó de bressol a un sord. A vegades res és impossible, que torres més altes han caigut.

A vegades recorro als amics per explicar les meves penes i a vegades me les guardo per mi solet.

I a vegades, mentre rumio un article i em falla la inspiració i em dedico als homenatges, va i se’m cremen les torrades. Però això últim només de tant en taaaant.