Els catalans no tenim estat, no tenim seleccions esportives pròpies, no tenim dret a decidir, no tenim exèrcit, no tenim el Manolo del Bombo ni hem inventat la guillotina. Els catalans, però, tenim una llengua que ens fa sentir orgullosos. Una llengua llarga, llarguíssima.

Una llengua, per exemple, que és menystinguda quan un entrenador de futbol nascut a Mequinensa la vol fer servir en una roda de premsa per parlar amb periodistes que li pregunten en català. L’home, quan li exigeixen que canviï d’idioma, agafa i se’n va. Com faria qualsevol persona normal. La llàstima és que això sigui notícia. Per insòlit.

Tenim una llengua per rodar una pel·lícula magnífica sense autoodi lingüístic que aconsegueix endur-se una bona colla de premis en el certamen cinematogràfic de referència a l’estat espanyol, i que assoleix l’objectiu gens fàcil de ser projectada al cinema principal de Perpinyà. Tot en absoluta normalitat (si obviem, és clar, els comentaris rancis a certes xarxes socials... No us preocupeu: de gent amb la intel·ligència despistada sempre n’hi haurà).

Tenim un Twitter que finalment es deixarà traduir al català, com abans ja ho han fet a can Fèisbuc o a can Gemeil. Que les empreses privades ens deixin fer servir la nostra llengua és ÚNICAMENT normal. Sí, està bé, només això. Normalitat.

No hauríem de passar, per alt, però, que també tenim uns corbs amb un pla molt ben ordit per carregar-se la normalitat. Uns corbs carronyaires que ens sobrevolen incansables per menjar-nos. Abans, és clar, com a bons carronyaires, hauran d’esperar que siguem morts. I mentre fan temps envien altres aus de bec llòbrec amb una missió evident: afeblir-nos fins que estirem la pota.

Una d’aquestes aus, que diuen que és un diari però sols són les tres primeres lletres de l’abecedari (no en saben més?), va difondre una notícia esgarrifosa. Un infant immaculat de cinc anyets havia estat penalitzat a l’informe escolar perquè al pati utilitzava l’espanyol. A l’Albert Rivera li va faltar temps per exclamar-se’n. Com tothom sap, al pati de les escoles catalanes totes les criatures fan servir sempre, sempre, sempre el català. I si no, els castiguen a recitar el Tirant lo blanc de memòria. I si s’equivoquen, els tanquen eternament en una cel·la amb la bruixa de les Tres Bessones.

L’altra au de bec espinós viu al sud de les nostres contrades i ha decidit impedir que la teletrès es pugui veure més avall de l’Ebre. Divideix i venceràs. Aconsegueix que el poc imaginari col·lectiu que encara ens queda se’n vagi a n’orris, i feina feta. Potencia la diglòssia perquè al País Valencià ja ningú pugui llegir Ausiàs March o Jaume Fuster o Vicent Andrés Estellés, perquè ja ningú no sigui capaç d’entendre les lletres de les cançons d’Obrint Pas o del Feliu Ventura o el Raimon, i avall que fa baixada. I des del nord, la classe política s’ho mira amb aquella tebior del que creu que això no va amb ell.

Als carronyaires, de totes maneres, els tocarà agafar-s’ho amb paciència. Que busquin una cadira i s’hi posin còmodes. I que vigilin, perquè amb tantes aus tocant-nos els ous (i la llengua), cada cop som més els que tenim clar que volem un país lliure. I perquè ens entenguin bé els ho podem dir en molts idiomes, fins i tot en suahili. Doncs això: Muda mrefu kuishi bure Catalonia!