Si ets un espanyolista amb l’adhesiu del toro al cotxe i una sevillana de porcellana damunt del televisor, aquest pamflet no va per tu.

Tampoc l’hauries de llegir si ser català és la teva manera de ser espanyol, si fullejar El Periódico no et provoca basques, o si els Manolos de la Cuatro et fan trempar.

Això va adreçat a tu, que et sents català i punt, a tu, que t’acusen de barretinaire, a tu, que defenses el país a les tertúlies de cafè o a les manifestacions d’estelada, que beus cerveses als bars del rotllo i esculls vins de la terra en restaurants selectes, a tu, que busques productes etiquetats en català a les prestatgeries del supermercat (sovint en va), a tu, que vius la quotidianitat feixuga dels que pensem que cal treballar cada dia per la causa, infatigables, tossuts i valents, com la vaca cega o la vaca de la mala llet.

Com prou bé t’han fet saber, ha començat el mundial de futbol, i hi ha una selecció que parteix, segons els il•lustríssims experts, com una de les favorites. Li diuen la roja (i de comunista no en té res), té un himne sense lletra (per sort!) i una bandera que no arriba ni a la meitat de la nostra (mira que bé!).

Però és una selecció formada per vuit ciutadans dels Països Catalans, i per si això no fos prou, amb tres jugadors que militen al València, i vuit (i potser nou) al Barça. I és per aquest motiu que podries caure en la temptació. La temptació, per exemple, de dir que vols que guanyi perquè et saps els noms dels jugadors, perquè millor aquests que no uns que han estat parits qui sap on; la temptació de mussitar que a tu, el que et barrufa, és el joc bonic, el joc amb el segell Barça, i que ningú com Espanya ho porta a la pràctica; la temptació d’afirmar ampul•losament que no és bo barrejar política i esport, i que, en tot cas, puc estar ben tranquil, perquè, si surten victoriosos, tu no et passejaràs pels carrers del país tocant el clàxon i enarborant una bandera rojigualda.

I aquí hi ha la trampa. El futbol sí que és política, sento desenganyar els més càndids. I un mundial encara més. Perquè els equips que hi participen no són un grup de col•legues sinó que estan encasellats per unes fronteres (polítiques, és clar)... i si no, per què us penseu que els països (tots!) destinen tants diners als seus herois? Per què aquestes primes desorbitades? Marxandatge patriòtic, ras i curt.

És cert que hi ha jugadors d’aquí, però quan juguen amb aquella samarreta representen la causa d’allà (i no els jutjo, que consti, perquè els catalans ja sabem de què va el tarannà de botiguer fenici, i qui estigui lliure de pecat que tiri la primera pedra). També és comprensible que ens agradi el joc bonic, però l’objectiu final no és el joc per al joc, sinó el joc per a la política. La política contra nosaltres. I et crec, si em dius que no sortiràs a obrir ampolles de cava a la plaça del poble. D'acord, tu no, però uns altres segur que sí.

Deixem de ser il•lusos menjaflors i diguem-ho clar. Hi ha trenta-dos equips al mundial. Els catalans podem triar d’animar-ne trenta. Cadascú que esculli el seu. Què més volem? És una oportunitat única!

Potser al següent mundial ja només podrem ser al costat d’una selecció: li diran la dels barretinaires indòcils, i tindrà un himne amb lletra, i una bandera amb quatre barres. I el millor de tot, serà la nostra.