No creiem en Sepharad

Foto

Va haver-hi un temps sense sigles. No ens calia la TDT per veure el món, ens divertia perdre’ns i per això el GPS era innecessari, i mai no havíem de passar la ITV perquè no ens caigués una multa, bàsicament perquè el nostre univers el podíem abastar a peu. La gana era pa, la set, aigua, i la son, soneta. Així de fàcil. Així de senzill.

En aquells dies en què tot era simple vam descobrir, a través d’alguns grans professors i de moltes hores d’insomni, la poesia de Salvador Espriu i el significat ocult de les paraules. Vam saber que els xiprers no eren arbres sinó mort, que el mar simbolitzava l’eternitat, o que Sepharad representava la península Ibèrica, o una Espanya amb lloc per a tothom, o, en argot contemporani, un estat espanyol plurinacional.

Sobreviure sense allò, sense la reinterpretació d’aquells mots, hauria estat del tot possible, però conèixer-ho donava una profunditat màgica a la llengua, ben útil perquè sigui més difícil prendre’ns el pèl amb discursos maquiavèl•lics.

Com que als artistes només se’ls recupera quan se celebren aniversaris de les seves morts, enguany Salvador Espriu ha tornat a aparèixer a la palestra, i a mi m’ha vingut de gust, per seguir el corrent, retrobar-me amb el Cementiri de Sinera i posar-me’l a llegir en veu alta per casa. (Sí, els veïns deuen creure que em falten un parell de bullides, d’acord, però és que m’encanto tant, quan faig aquestes frikades.)

I com que la poesia és llibertat, i el bon jan de l’Espriu és difícil que vingui a renyar-me, he agafat un parell de versos a l’atzar i ara els transcric aquí: Boires i grills dominen / tots els camins del vespre. Però no em conformo només amb això, sinó que passo a reinterpetar-los obviant els teòrics i traient-ho de context amb aquella alegria.

M’imagino que cal llegir els “camins del vespre” com l’indret per on navega —naufraga— el nostre país, que les boires són els horitzons poc clars que s’endevinen, i que els grills representen tota la caverna mediàtica i la seva fressa pesadíssima. I em quedo tan ample.

Ara ja no és aquell temps sense sigles —com deia al principi. Hem crescut i tot és n’és ple, de sigles, i les ERO deixen gent sense feina, i les PIME estan en hores baixes, i hi ha qui ens vol a tots amb el DNI a la boca.

Per sort, ja som capaços de veure-hi més enllà del nostre nas, i reaprendre els mots. Ara ja sabem que no volem xiprers sinó mar, que hem de fer net de la boira i inventar-nos camins d’alba sense deixar-nos intimidar pels grills garlaires. Ara ja podem dir, amb veu ben alta, que no creiem en Sepharad.



   

Comentaris


No hi ha cap comentari


Comenta

El comentari s'ha enviat correctament





Es reserva la no publicació d'aquells comentaris que pel seu contingut no respectin les normes bàsiques d'educació, civisme i diàleg.