Tot just fa una setmana que ets aquí després de nou mesos creixent sense que et poguéssim acariciar ni dir-te paraules boniques. Ara ens mires des de la teva innocència càndida i vius les hores més plàcides que tindràs mai. Per tu no hi ha altra feina que menjar i dormir, i per nosaltres no hi ha res més dolç que mirar-te embadalits i eixugar-nos la baveta.
Però a poc a poc et faràs gran i potser un dia -posem per cas quan celebris la majoria d’edat- llegiràs això, i et semblarà que l’oncle és d’una altra època i que et parla de la prehistòria. Que escriu d’un estat que tu ja ni recordes, una cosa que se’n deia Espanya que cau cap a l’oest, i que estudiaràs com una relíquia del passat. Encuriosida, preguntaràs com és Espanya -perquè hauràs oblidat haver-hi posat mai els peus-, i nosaltres et prometrem que un dia ja t’hi durem a fer turisme. Que és un país amb contrades molt pintoresques i amb gent encantadora. Que ens ho passarem bé.
El viatge, però, serà a canvi d’unes bones notes, i per aconseguir-les t’evocaràs als llibres d’Història per llegir-hi que entre el 2009 (tu encara no hi eres) i el 2010 (tu acabaves de néixer) hi va haver un moviment popular sense precedents. Que al principi ningú no s’ho creia gaire, allò que des de la base es pogués canviar el món, però de mica en mica molta gent s’hi va anar engrescant, i es van anar fent consultes populars aquí i allà. A alguns, aquests referèndums els feien una por terrible -ai, si el poble parla!, es deien entre dents-, d’altres s’estimaven més no donar-los importància, alguns els menystenien presentant les xifres com més els convenia, però molts s’hi van bolcar.
Saps?, hi havia un cantant de l’època dels teus avis que afirmava que si tu l’estires fort per aquí i jo l’estiro fort per allà, segur que tomba, tomba, tomba, ben corcada deu ser ja. Ell parlava d’una altra cosa que calia tombar -ara no ve al cas-, però en el fons estava explicant-nos que si tots ens hi posem, tot és possible. També tenir un estat propi.
L’estat, el nostre estat, va acabar arribant, perquè si una societat és prou tossuda per creure’s un somni, ja no hi ha volta de full ni déu -ni rei, ni constitució, ni caverna mediàtica, ni intel·lectuals amb autoodi, ni punyetes- que pugui aturar-ho.
Per això ara tu tens passaport de catalana, i ja no et cal dedicar-te a lluitar per la llibertat de la teva nació. Ara pots esmerçar la teva força juvenil, les teves mans valentes, els teus somnis ardits, a treballar per totes les causes justes encara pendents, que ja saps que n’hi ha moltes. No serà per feina, t’ho asseguro.
Que no et fallin mai les forces, ni et manquin els somnis, ni amaguis el somriure, Arlet.
(A la imatge, un mapa polític de la península ibèrica l’any 2010, que potser l’Arlet farà servir per estudiar.)
Tweet