Mentre la mainada i d’altres de més ganàpies fan guerres amb la neu, sento que algú diu que aquest cap de setmana s’han acabat les rebaixes i m’entra una desolació profunda. Acoto el cap, ofuscat per aquesta derrota espiritual, i me’n vaig cap a casa a colgar-me sota les mantes i a oblidar el món. A mi, el que m’agrada és ser client. Si no sóc client, no sóc ningú. I l’època de rebaixes, és clar, és una orgia, per als que no sabem ser si no som clients.

Afortunadament, però, en arribar a l’habitació trobo damunt de la tauleta de nit dues revistes que hi havia oblidat no feia gaires dies gentilesa dels nostres polítics, que no fan altra cosa, com tothom sap, que preocupar-se per la nostra felicitat. L’una es diu Info Catalunya, i me l’ofereix la Generalitat de Dalt; l’altra es diu Sabadell a prop, i me l’envia l’ajuntament de la capital dels Països Catalans. Mort d’intriga, les fullejo amb devoció.

A l’Info Catalunya —24 pàgines a tot color—, l’ocurrent i brillant José Montilla em dóna la benvinguda i m’assegura que impulsaran l’economia i l’ocupació (sense k, evidentment), i tot seguit, en un reguitzell d’articles que ningú no signa, se m’explica, entre moltes altres coses, que els transbordaments al metro de Barcelona seran més ràpids, que s’ha inaugurat un aeroport a Lleida, que s’està apostant per una educació innovadora i de qualitat, i que l’impost de successions ha gairebé desaparegut.

A l’altra revista —16 pàgines també a tot color, que la casa és gran!—, l’intel·lectual i no-populista Manuel Bustos em comenta que treballen pel present i pel futur, i en una nova allau d’articles no signats, alguns en català i altres en espanyol —segons per quines contrades vestir-se amb pell de xai ja no els cal—, em parlen de plans de formació i ocupació (també sense k), de noves oportunitats per a la indústria, d’inversions ambientals i de centres cívics.

Quan finalment tanco les dues revistes i apago el llum em sento millor. S’han acabat les rebaixes però hi ha qui continua veient-me com un client potencial, i no hi ha res que em pugui fer més feliç. No m’importa pensar en la milionada que deu costar imprimir aquestes revistes i fer-les arribar a totes les llars, no em sap greu en absolut pensar en els arbres tallats, ni se m’acut suggerir que ho podrien editar amb format digital, ni em passa pel cap fer demagògia i dir que en època de crisi caldria destinar els diners de tots a altres finalitats.

Sé que ho fan a fi de bé, pensant en mi i en tots els que ens apassiona ser clients, no pas amb cap intenció perversa, no pas per guanyar vots, no pas per fer-se autofel·lacions i dir-se que macos són i que bé que ho fan.

Ho fan per fer-nos feliços. Perquè es preocupen per nosaltres: “Compri el nostre partit, està d’oferta!”, “Si s’emporta dos polítics, li regalem el tercer!”, “Voti, i si no li agrada, d’aquí quatre anys en vota un altre!”

Ho fan perquè saben com ens agrada ser clients.