La setmana passada se’m van obrir dues magnífiques finestres al món. M’explico.

La primera va ser amb l’adquisició d’un aparell per rebre la TDT a casa. Un cop instal•lat, vaig descobrir que més enllà del meu petit univers analògic n’hi ha un altre d’enorme i descontrolat, on fer zàping és el joc de mai acabar, com una mena de xat-rulet encara més pervers que l’autèntic.

Amb tot aquest temps de televisió analògica ja m’havia avesat a la catalanofòbia disfressada i de vegades subtil de certs canals, però a la TDT tot és molt més descarnat. A segons on, no els fot cap vergonya mentir i difamar, tirar merda contra el nostre país, generar odi i vomitar bilis. Això és el que vaig constatar. És cert que em fan més por aquells que ho dissimulen rere la màscara del progressisme —llegiu-hi Cuatro, sense anar més lluny—, però és que el que he arribat a veure i sentir té un punt de pornografia política per al•lucinar. Losantos, al seu costat, és un aprenent.

L’altra finestra es va obrir quan el meu avi se’m va presentar amb una llista d’insults i mal noms que havia recopilat tot fent memòria. Com si l’home volgués salvar expressions que han quedat en desús, que si bandarra, que si sòmines, que si fill de nou pares... I bé, em va demanar si les hi podria passar a l’ordinador, i ja posats, corregir-les-hi.

L’avi no sap què és internet, però el nét sí. I quan em vaig plantar a Can Gúguel per corregir i resoldre dubtes —cagamandúrries o cagabandúrries?—, em vaig adonar que aquesta feina que ell havia fet de manera tan acurada, algú o altre ja l’havia resolt molt abans. I no eren seixanta-quatre insults (com la llista de l’avi) sinó gairebé tres mil. Una delícia si el capità Haddock alcés el cap. Sí, senyors i senyores, una finestra esplèndida amb quasi tres mil insults més o menys feridors (mariner d’aigua dolça, besnét de corb pudent i sense plomes...), més o menys moderns (afaitapagesos, friqui...), més o menys regionals (lolailo, mustafà...) o més o menys opinables (menjabròquils, funcionari, sociata...).

Altre cop vaig tornar a posar la TDT. Però aquesta vegada va ser diferent. Em sentia amb les armes per contraatacar (¿es referia a això, quan Blas de Otero deia que ens queda la paraula?). Vaig sintonitzar un d’aquells debats nauseabunds, vaig agafar la llista, i la vaig anar recitant. De cap a peus. Molt terapèutic.

Això sí, com qualsevol persona amb dos dits de front, en vaig trobar a faltar un d’evident: egarencs! Aquest sí que els hauria fet mal de debò. I després, ja embalat —i tot esperant impacient les vostres aportacions—, se me’n va acudir un de nou: intereconomistes!