Malauradament, de vegades la vida política es limita als eslògans i tota la resta no és més que un buit infinit, sense contingut, sense idees, sense res més enllà que un lema més o menys ben triat, més o menys original. Sota d’aquest paraigües hi colaran el que calgui, el que convingui, el que els surti de... dels eslògans.
M’arriba a les mans la revista informativa (“propagandística”, n’hauríem de dir) que mensualment l’Ajuntament de la meva estimada ciutat té a bé d’enviar-nos a tots els ciutadans (només “electors”, als ulls de segons qui). A la portada hi destaca un eslògan: «Sabadell, la ciutat de les persones»; i a l’interior un escrit en primera persona de l’alcalde reflexionant sobre aquesta idea: que si la ciutat de les persones per aquí, que si la ciutat de les persones per allà.
Reflexió u que em ve al cap: de qui ha de ser una ciutat, sinó de les persones? De les pantalles planes, que tan bé es venen tot i la crisi? Dels trens de rodalies o dels d’alta velocitat? Dels gossos que es caguen sempre davant la porta de casa? Dels escuradents abandonats sobre la barra del bar de la cantonada? No ens enganyem, dir “ciutat de les persones” és el mateix que no dir res. Però bé, sí, ja ho entenem, som espavilats... com volent dir que és una ciutat pensada per a les persones, que no som números i prou i tal i pasqual. D’acord, d’acord. Si així ha de ser...
Però de sobte, i quan jo em creia que els de la Casa Gran eren originals, trencadors, innovadors... va i dic: li preguntaré al senyor Gúguel si són els primers de titllar la seva ciutat d’aquesta manera. I merda, no! No pot ser! Els Països Catalans són plens de ciutats de les persones! Perquè no tenim govern unitari, que si no... Ja estic veient el lema a tots els punts fronterers: «Països Catalans, la nació de les persones».
D’originals, ben poc, deia. Abans que els pensadors propagandístics de Sabadell, algú a l’ajuntament de Barcelona, dins de la Mercè 2007, ja va organitzar una festa que va titular així: «La ciutat de les persones». També abans, l’alcalde de Lleida, l’Àngel Ros Domingo, va parlar de la ciutat de les persones; a Vilafranca del Penedès, es va organitzar el taller d’ocupació “La ciutat de les persones”; Esquerra Republicana d’Algemesí també va emprar aquest lema; i els del Bloc d’Ontinyent, feren el mateix. O Xavier Trias, quan volia ser alcalde de Barcelona o... (i podria continuar, us ho asseguro).
Però això no és tot. Terrassa! Terrassa també! Terrassa! Uuuuh! «Terrassa, la ciutat de les persones». Ja no és que el lema estigui gastat, sinó que l’enemic també l’ha utilitzat! Terror! Uuuuuh! Ja ho saben, a l’ajuntament de Sabadell? O són tan poc nostrats que ignoren de què va això de les rivalitats comarcals? Si Terrassa és la ciutat de les persones, Sabadell, com a mínim, hauria de ser la ciutat dels supermans!
Les bromes fins aquí. Tot seguit, la reflexió (seriosa, serena, reflexiva com sempre):
Un mateix eslògan, partits polítics diversos. Socialistes, convergents, Esquerra, Bloc... Un mateix eslògan, la mateixa buidor. Arribarà el dia en què la política no sigui màrqueting i prou? Quan deixaran de gastar-se milionades en gabinets de premsa? O com a mínim, si se’n continuen gastant, quan tornarà l’originalitat?
Tweet