Tota la vida he estat un seguidor fidelíssim dels Lakers. Sí, sí, de Los Angeles Lakers. Des de petit només he vestit de groc i de lila (els altres colors no existien: l’amor no es posava al rosa, els gripaus no eren blaus, mai no em vaig quedar en blanc ni em vaig posar vermell...), el Magic Johnson va ser el protagonista de totes les carpetes de la meva adolescència (l’horterisme de les carpetes d’institut és així), i el Kareem Abdul Jabbar es va convertir en el primer magribí del meu petit món de catalanet de la ceba. Visca el bàsquet! Visca la NBA!
Doncs no! I una merda! Vaig passar —ho confesso, ho confesso...— una breu etapa de friquisme NBA. Però així i tot, jo era dels Bulls (Michael Jordan és molt Michael Jordan, què voleu fer-hi!). Per sort, els anys ho curen tot, també una fal·lera així. Curat per sempre? Jo creia que sí però... —horror!— un català (és una manera de dir-ho) anomenat Pau Gasol salta el bassal i se’n va a triomfar a Memphis. I a partir d’aleshores... tots correm-hi a aprendre on caram és aquesta ciutat, l’alineació titular, la procedència del capital de la franquícia, la història del club...
Després d’un temps d’aclimatació, finalment ja ens havíem acostumat a sentir a les notícies allò de “Pau Gasol, vint-i-no-sé-quants punts, ics assistències i tres-collons de taps en una nova derrota dels Grizzlies”. Un cop superat aquest tràngol, havien digerit també l’afegit de “Navarro ha jugat tants minuts, i ha anotat tants punts”. Però al pastís li calia una cirereta, i per això ara va i el de Sant Boi fitxa pels Lakers!
I ara sí que sí, ara va de bo, ara pot guanyar l’NBA, és en un equip punter, podrà créixer com a jugador, jugar sota pressió (que és com realment li agrada jugar), esdevenir un crack mundial... Ja em sembla bé, ja, però em posa dels nervis que tant sí com no ens el trobem a tots els informatius. I a informatius generalistes, eh! No pas als esportius, que mira, sinó a tot arreu! L’heroi nacional. I tan nacional que és català i és espanyol. Tot alhora. I així cadascú el ven per on més li convé i tan amples.
Però és que potser no hi ha esportistes catalans jugant a l’estranger? Per què no comencen —és un exemple— amb un “Gabri fa una assistència de gol, dues faltes i recupera quatre pilotes en un gris empat de l’Ajax”? Però així són els mitjans de comunicació. Lloros. Repetidors. Un diu això, l’altre també. Ell parla del Gasol, jo també, no fos que algú pensés que sóc menys. I el criteri periodístic? Ell no en té, jo tampoc...
Va, siguem realistes, adaptem-nos al sistema i deixem de dur sempre la contrària (que ja cansa). Recuperem el primer paràgraf i aprenguem-nos-el de memòria. Repetiu amb mi, germans: «Tota la vida he estat un seguidor fidelíssim dels Lakers. Sí, sí, de Los Angeles Lakers. Des de petit només he vestit de groc i de lila (els altres colors no existien: l’amor no es posava al rosa, els gripaus no eren blaus, mai no em vaig quedar en blanc ni em vaig posar vermell...), el Magic Johnson va ser el protagonista de totes les carpetes de la meva adolescència (l’horterisme de les carpetes d’institut és així), i el Kareem Abdul Jabbar es va convertir en el primer magribí del meu petit món de catalanet de la ceba. Visca el bàsquet! Visca la NBA!»
Tweet