He estat temptat d’escriure un article que volia titular “Pessimisme”. Volia fer una relectura en negatiu de les declaracions de ja fa uns dies del nostre estimat president Montilla, quan va plantejar que la desafecció creixent dels catalans vers Espanya podia desembocar en un sentiment independentista. Amb Carod al capdavant, n’hi ha molts que van valorar-ho com un pas endavant perquè un sector important de la població fins ara no precisament catalanista simpatitzés amb les idees independentistes ni que fos per una qüestió econòmica o de benestar.
A mi també m’agradaria creure-m’ho, però dels polítics cada dia me’n refio menys (són l’antítesi del Caserio, si em permeteu la broma dolenta). Tot plegat, crec, és només un moviment electoralista, una manera de guanyar vots a Catalunya de cara a les eleccions espanyoles, quan, en el fons, el PSC no és més que una sucursal d’un partit que a Madrid mai no ha mogut un sol dit per a res que faci olor de catalanitat.
Però al final he decidit que és tardor i que ja és prou trist veure que es fa fosc a quarts de sis de la tarda, i que bé valia la pena de buscar algun motiu d’alegria per als pobres lectors d’aquest bloc (i, d’acord, també per a mi). I n’he trobat dos.
El primer és l’acord a què han arribat el govern del Principat de Catalunya i el de les Illes Balears pel que fa a la política lingüística. Ja sabem que som un país estrepitosament fragmentat, que viu donant-se l’esquena. —Sabríeu situar al mapa totes les comarques dels Països Catalans, per exemple? Jo, ho confesso, tindria moltes dificultats per fer-ho satisfactòriament.— Doncs bé, resulta que per fi hi ha dos dels territoris del país que es posen d’acord, que es troben, que pacten. Sí, i començar per la llengua és un inici que no està malament. Ara, és clar, caldria estendre-ho... però hem quedat que l’article seria optimista, i no, m’estimo més quedar-me amb la part bona de la notícia, amb el que s’ha fet, i no pas amb tot el que queda pendent. Un petit pas sempre és un pas, si més no. Un granet de sorra, tot i que el desert sigui immens.
L’altra bona notícia és el nou disc dels Antònia Font, que mentre escric això va sonant de fons. Sa zebra que passa un semàfor i nosaltres que de mica en mica els anem posant tots en verd. No defallim, que ja falta menys. Si l’home de la foto pot somriure tan tranquil, per què nosaltres no?
Tweet