la-catalunya-espanyola

La Catalunya espanyola

Els catalans del sud, i especialment els del Principat, tenim una certa inclinació a mirar-nos el melic (i no només quan som a la platja), i malgrat que sovint ens queixem i ens entretenim a matisar estatuts i estatutets, i a demanar unes escorrialles més d’autonomia, acostumem a postular-nos com els més purs, els que millor mantenim la llengua, els més fidels a la nació, els més autèntics. Deu ser per això que quan travessem els Pirineus, tan catalans nosaltres, tan perdonavides, fins ... Seguir llegint ›

veiem-la-biga-a-lull-propi

Veiem la biga a l'ull propi?

Leo Bassi —aquell home que menjava caca per les teles-nostres-de-cada-dia— explicava en una entrevista que ell no era ningú per jutjar el que feia o deixava de fer la gent de cultura musulmana —li preguntaven per la polèmica de les caricatures de Mahoma—, que ell, el Leo, era de cultura cristiana i que per tant la seva obligació era reflexionar sobre aquesta cultura i dir les coses pel seu nom sense tabús. Dit d’una altra manera, cal veure la biga de l’ull propi abans de posar-se ... Seguir llegint ›

el-pati-a-sabadell

El pati a Sabadell

Em demanaven, en un comentari, que expliquès com està el pati a Sabadell, i de moment el que us proposo és llegir-vos aquest article anònim que la Comissió de Festes Populars de Sabadell va publicar al Diari de Barraques. Ignorant com sóc, fins ara creia que la màfia era siciliana (o napolitana o de qualsevol altre punt de la geografia itàlica), estava convençut que Marbella era a Espanya i que el Jesús Gil era mort (o si més no, prenent unes copes amb l’Elvis Presley i la Marilyn Monroe), ... Seguir llegint ›

escena-final-duna-mentida-piadosa

Escena final d'una mentida piadosa

—A l’escola hi ha una nena que em diu que sóc grassa... —No li facis cas, filla. —Ja, però és que m’insulta i no em deixa jugar ni amb ella ni amb les altres nenes... —Fes com si res. —És difícil, mare. De vegades m’amenaça, o m’estira els cabells, o m’escup o em diu que no és amiga meva i que m’odia. —Doncs digue-li a la senyoreta. Ella li farà entendre que tots som iguals, ... Seguir llegint ›

quant-valem

Quant valem?

Hi ha qui es deixa comprar per un plat de llenties. Jo les odio, les llenties, i així no hi havia manera de comprar-me. Suposo que a molts altres joves els passava el mateix, o potser haurien preferit un plat d’escalivada amb un rajolí de garnatxa, i tot hauria estat diferent (d’acord, siguem realistes: haurien escollit una pizza i una cocacola). No en tinc ni idea. El cas és que les llenties feien curt i el govern d’Espanyanyanya rumiava i rumiava per saber ... Seguir llegint ›

larma-mes-dura

L'arma més dura

L’humor és una armadura. L’humor és una arma dura, molt dura. Dels meus temps d’estudiant, per exemple, recordo aquell que, davant del pànic de deixar un examen en blanc, va preferir escriure una recepta de cuina (que, val a dir, el professor mai no va saber valorar prou). N’hi va haver un altre que, en arribar a casa amb set o vuit suspesos, i quan els pares li demanaven explicacions, els va sortir amb allò tan hippie de “l’important ... Seguir llegint ›

quasi-normal

Quasi normal

“És ell, és ell!”, va dir l’altre dia, tot assenyalant-me amb un dit acusador, una senyora que em vaig trobar a l’autobús. Jo no li vaig fer cas, perquè no m’agrada caure en provocacions absurdes, i no vaig baixar fins arribar a la meva parada. Però just posava els peus a la vorera, un grup de joves del club de l’acné excessiu i el bigoti incipient es va posar a riure de mi mentre em mirava amb posat foteta: “És ell, és ell!”. Em començava a pujar la mosca al nas —per dir-ho ... Seguir llegint ›

<1...456