si-algun-dia-agafessin-el-transport-public

Si algun dia agafessin el transport públic...

Per molta sequera que pronostiquin, els dies de pluja, en general, són dies tristos. Llevar-se si el cel és gris sol ser una muntanya feixuga de pujar. Però de vegades un viatge en autobús camí de la feina pot ser suficient per fer-te confiar en la humanitat de nou, o per tornar-se optimista, tot i coincidir amb el que defensi la Chacón (a Sabadell, casualitats de la vida, els cartells que parlen de “la Catalunya optimista” han estat penjats al costat d’uns altres d’una campanya sanitària ... Seguir llegint ›

leslogan-i-la-buidor-politica

L'eslògan i la buidor política

Malauradament, de vegades la vida política es limita als eslògans i tota la resta no és més que un buit infinit, sense contingut, sense idees, sense res més enllà que un lema més o menys ben triat, més o menys original. Sota d’aquest paraigües hi colaran el que calgui, el que convingui, el que els surti de... dels eslògans.   M’arriba a les mans la revista informativa (“propagandística”, n’hauríem de dir) que mensualment l’Ajuntament de la meva estimada ciutat té a bé ... Seguir llegint ›

tota-la-vida-he-estat-dels-lakers

Tota la vida he estat dels Lakers

Tota la vida he estat un seguidor fidelíssim dels Lakers. Sí, sí, de Los Angeles Lakers. Des de petit només he vestit de groc i de lila (els altres colors no existien: l’amor no es posava al rosa, els gripaus no eren blaus, mai no em vaig quedar en blanc ni em vaig posar vermell...), el Magic Johnson va ser el protagonista de totes les carpetes de la meva adolescència (l’horterisme de les carpetes d’institut és així), i el Kareem Abdul Jabbar es va convertir en el primer magribí del ... Seguir llegint ›

argelers-a-banda-i-banda-de-les-filferrades

Argelers, a banda i banda de les filferrades

Argelers és un nom sonor, fill de l’argila o de les argelagues, no està gaire clar. Argelers és un poble turístic de costa. Argelers és sovint —massa sovint— Argelès-sur-mer. Argelers és una platja enorme de la Catalunya Nord. Argelers, ho va deixar dit Agustí Bartra, és un Crist de dos-cents mil braços, una de les vergonyes de la França de la igualtat, la llibertat, la fraternitat i totes aquestes punyetes, vells eslògans caducs, tacats de sang i de mentida.   Ho expliquen ... Seguir llegint ›

a-qui-hauria-de-votar

A qui hauria de votar?

A qui hauria de votar? De fet, hauria de votar? Servirà d’alguna cosa? Si jo no sóc espanyol, què hi pinto introduint un vot a les urnes d’unes eleccions per decidir el president d’un país que no és el meu? O m’he de creure allò que tota la política que no fem nosaltres serà feta en contra nostra? Si és així, doncs, si vaig a votar, per quina opció em decanto? És cert que no hi ha res més semblant que un espanyol de dretes i un d’esquerres? Si tot és la mateixa merda, aleshores, ... Seguir llegint ›

conte-de-lhimne-dubitatiu

Conte de l'himne dubitatiu

  Vet aquí una vegada un país molt i molt llunyà en què tot anava bé. Tot? Bé, tot no. Hi havia un problema, un problema menor convertit en qüestió d'estat. L’himne no tenia lletra, i quan els representants de la pàtria viatjaven fora i obtenien èxits (bàsicament esportius... perquè per celebrar els èxits intel·lectuals resulta que mai no ha calgut cap himne) havien d’escoltar la música amb els llavis ben closos (i l’expressió seriosa, això sí, perquè ningú no els acusés ... Seguir llegint ›

nadala

Nadala

Agafa un tronc del bosc dels teus budells i fes-lo batre contra el vell tió que tots tenim desat a la memòria, als repelons, a les caixes de fotos, a la llibreta escolar, respirant com sols respiren alguns vegetals.   Buida’t d’enyor, de ràbia, de fúria, buida’t de gris i de màscares falses, sigues infant la nit de Nadal màgica,   fum-li ben fort, i en acabat, aixeca la manta amb cura, posa-hi la mà a sota, fes créixer els ulls —que siguin dues pomes—, i obre la boca tot ... Seguir llegint ›

faltas-de-urtografia

Faltas de urtografía

Avui arriba Roc-el Perepunyetes amb tots vosaltres per posar damunt de la taula un tema potser menor —veient com està el país i el món és menor, ho reconec—, però un tema, al capdavall: l’ortografia.   Amb informes internacionals o sense, cal reconèixer que el nivell de les noves fornades d’estudiants tendeix a ser baix o molt baix. Crec que això és una veritat irrefutable: comproveu-ho del dret o del revés, per davant o per darrere, de lluny i de prop.   Qüestió primera: ... Seguir llegint ›

ni-lopez-ni-mohamed-ferran

Ni López ni Mohamed: Ferran

Tenim l’enemic a casa, ficat al rebost, a sota el llit, darrere del sofà, assegut a la mateixa taula. De tant en tant, hi ha algun defensor de la pàtria que ens diu que l’enemic ve d’Espanya, o del Marroc, o fins i tot dels Estats Units d’Amèrica. Que es diu López, o Mohamed o George. D’aquests n’hi ha, és clar, però les ferides que ens poden arribar a provocar són sovint només epidèrmiques. Hi ha un altre enemic molt més terrible: el llop amb pell de xai, el cavall de Troia. ... Seguir llegint ›

mamma-mia

Mamma mia!

Per moltes manis multitudinàries que organtizem, per moltes barretines que ens posem al cap, per molts castells de vuit o de nou que alcem, per molts jugadors internacionals de rugbi que fitxem, continuem sent un país que no és país sinó regió, una nació que no és nació sinó colònia. Continuem sent uns tites, uns ningú, un zero a l’esquerra, un mut cridant a l’orella d’un sord. I tan panxos! Més i tot: continuem pagant el beure al que ens fa cornuts, al que ens fa regió, al que ... Seguir llegint ›

boqueria-357-o-labisme-que-tenim-al-davant

Boqueria 357 o l'abisme que tenim al davant

No sé quin escriptor català va dir que mai no criticaria un altre escriptor català mentre el nostre país no fos normal, és a dir, que tenint tants enemics a l’exterior era absurd posar-nos a fer la guerra a l’interior. És una lectura que em sembla interessant, que va en la línia de defensar la unitat d’acció, de no barallar-nos entre nosaltres perquè això no fa més que beneficiar l’altre (digues-li Espanya, digues-li França, digues-li capitalisme salvatge, digues-li com vulguis). ... Seguir llegint ›

20-nos-per-un-20-n-en-positiu

20 nos per un 20-N en positiu

No a la desmemòria. No als llops amb pell de xai. No a dir pluja quan se’ns pixen a sobre. No a la incultura. No a la cultura d’aparador. No als d’El País sota el braç i la Pàtria indivisible sota el fusell. No passaran. No als que deien diguem no i ara diuen que sí a tot. No a la Transició no-transició (dels collons). No deixar de somiar mai. No, però, a haver-nos de limitar a somiar i prou. No a creure que el no no serveix de res. No als tics de quan no érem res. No som ningú si ... Seguir llegint ›

optimisme

Optimisme

He estat temptat d’escriure un article que volia titular “Pessimisme”. Volia fer una relectura en negatiu de les declaracions de ja fa uns dies del nostre estimat president Montilla, quan va plantejar que la desafecció creixent dels catalans vers Espanya podia desembocar en un sentiment independentista. Amb Carod al capdavant, n’hi ha molts que van valorar-ho com un pas endavant perquè un sector important de la població fins ara no precisament catalanista simpatitzés amb les idees independentistes ... Seguir llegint ›

satrapa-abans-un-mentider

S'atrapa abans un mentider...

M’és ben difícil no esmentar el rei d’Espanya a l’article que em disposo a començar a escriure tot seguit, perquè les notícies que més m’han interessat últimament són la discussió youtubista Chávez-Zapatero-De Borbón, i la multa de 6.000 euros que l’Audiència Nacional (espanyola, és clar) ha imposat a qui va explicar-nos que fins i tot la gent de sang blava copula de tant en tant. Però em cansa que l’enemic sigui sempre el mateix, i sobretot em cansa convèncer a qui ja ... Seguir llegint ›

anar-posant-pedres

Anar posant pedres

Començaré l’article citant el Quim Monzó, que cita el Josep Maria Espinàs, que al seu torn no sé si citava algú altre o que s’ho va treure ell directament de la barretina. El cas és que un i altre, quan se’ls preguntava si no era molt difícil, això d’escriure un article quasi diari, argumentaven que era molt més complicat redactar-ne un mensualment, perquè aleshores la tria del tema resultava més compromesa, i els dubtes els assaltaven de mala manera.   A mi m’ha passat ... Seguir llegint ›

pisos-per-a-joves

Pisos per a joves?

La política és un aparador sense botiga. Un establiment en què ensenyen el gènere, l’exposen molt ben exposat, ens fan dentetes amb el que trobarem a l’interior, però que un cop dins no hi ha res de res. I això ens desenganya (als que encara guardàvem uns bocins d’esperança per aquelles coses del “mai de sap”). Els exercicis de retòrica dels polítics són antopològicament interessants, però si el contingut no és més que una làmina transparent... aleshores què? Aleshores ... Seguir llegint ›

anem-a-treballar

Anem a treballar?

12 d’octubre. El dia de la raça. La diada nacional d’Espanya. Festa de la hispanitat. El dia d’España somos todos. Tot això ens ho diuen des del far west. I des d’aquí? Què diem? El dia dels fatxes. La diada nazional.  I molts més opten per la ja antiga consigna: 12 d’octubre. Res a celebrar. I es fan botifarrades, i alguna tímida manifestació més o menys raquítica. O es va de pont, o es passa de tot... O ni se sap què es commemora i es dorm fins que el cos diu que prou. ... Seguir llegint ›

menys-omplir-se-la-boca-de-frankfurt-i-mes-menjar-botifarra

Menys omplir-se la boca de Frankfurt i més menjar botifarra

“Menys omplir-se la boca de Frankfurt i més menjar botifarra”. Hauria pogut ser el lema del festival de cinema eròtic català, o també el d’alguna empresa càrnica nostrada, però és l’eslògan que he llegit avui en un aparador d’una llibreria de Sabadell. Un eslògan brillant. Les lectures que se’n poden fer són múltiples. Jo no en faré cap. Ho deixo en mans (o en ment) de l’amable lector. D’això es deu tractar. Llibertat! Llibertat!   La consigna en qüestió, a mi ... Seguir llegint ›

no-pregunteu-per-les-fotos-del-rei

No pregunteu per les fotos del rei

No penso dedicar gens d’espai a una reflexió sobre si m’agrada o no m’agrada que es cremin fotos del rei d’Espanya. Aquest no és el debat i, per tant, no m’hi extendré. Fet aquest preàmbul, continuo.   En un país normal, quan es vol parlar d’un tema polític, es va al Parlament i es discuteix. I es procura arreglar-lo. (Sí, ara estic pensant quin deu ser aquest país “normal” i... És una manera de parlar, ja m’enteneu). Però en un país com el nostre, aquestes coses ... Seguir llegint ›

constitucion-constitucion-constitucion

Constitución, Constitución, Constitución

Amb tres paraules, la vicepresidenta del govern espanyol exposava la seva opinió sobre la proposta d’Ibarretxe per al futur de l’actual comunitat autònoma basca: Constitución, Constitución, Constitución. Jo m’ho mirava de casa estant mentre em cruspia un plat d’espaguetis i, espavilat com sóc, vaig pensar: però si no són pas tres paraules, si n’és una de sola repetida!   Mentre païa els espaguetis escarxofat al sofà, però, vaig comprendre que tot, en aquesta vida, té un ... Seguir llegint ›

<1...3456>