SELECT id_zona, uri FROM baners_zones WHERE lateral = 'false' AND estat = 'actiu' Després de Sarajevo - Roc Casagran

Després de Sarajevo

Foto

Títol: Després de Sarajevo
Autor: Roc Casagran
Editorial: Fundació Sa Nostra
Col·lecció: El Turó
Pàgines: 79
ISBN: 84-96031-58-6
COMPRAR EL LLIBRE

Premi Miquel Àngel Riera, Sa Nostra, 2005

Resum del llibre
 
Sarajevo va ser atacada el 5 d’abril de 1992. A les muntanyes que envolten la ciutat, situada a la vall del riu Miljacka, un afluent del Bosna, s’hi van apostar 260 tancs, 120 morters i una gran quantitat d’armes de calibre menor. L’Exèrcit Popular Iugoslau, ajudat pels terroristes de l’SDS, va encerclar la ciutat i va començar a estrènyer el cercle sobre una comunitat de més de 500.000 habitants.
El 2 de maig de 1992, Sarajevo va quedar bloquejada del tot. Una part de la ciutat va ser ocupada, mentre que el sector lliure quedava a mercè del foc de l’artilleria. Cada dia queien prop de 4.000 granades, que feien blanc contra hospitals, escoles, mesquites, esglésies, sinagogues, biblioteques i museus, però també contra la Maternitat i les cues que es formaven per aconseguir pa i aigua. Les forces agressores van destruir l’Oficina de Correus, van deixar la ciutat sense telèfon i van tallar els subministraments d’aigua, gas i electricitat.
L’SDS va desplegar franctiradors pels edificis més alts i per les casernes amb l’ordre de disparar contra els ciutadans. Alguns diaris europeus van publicar reportatges sobre un “turisme de guerra” que incloïa activitats com ara abatre vianants de Sarajevo. L’escriptor avantguardista rus Eduard Limonov va ser sorprès per una càmera mentre practicava aquest tipus de turisme.
A menys de dues hores d’avió de distància, el 25 de juliol de 1992 es van inaugurar els Jocs Olímpics de Barcelona. El món centrava les seves càmeres en aquest esdeveniment històric, seguit per més de 3.500 milions de persones a través del televisor. Durant quinze dies només es parlaria de rècords mundials, de xifres d’assistència als estadis i de medalles.
La ciutat es vestia amb les seves millors gales, amagava la cara més fosca en parts allunyades dels indrets on tenien lloc les competicions, i s’oblidava d’una altra ciutat que uns anys abans també havia acollit uns Jocs Olímpics, en aquell cas, d’hivern. Sarajevo vivia assetjada i Barcelona celebrava èxits d’atletes que ni coneixíem i d’esports dels quals amb prou feines havíem sentit a parlar.
El mateix estiu de 1992, el gratacels de l’empresa editora del diari bosnià Oslobodjenje va ser blanc de desenes de granades incendiàries, fins que es va cremar. Els bombardejos diaris el van anar destruint sistemàticament. Malgrat tot, els tallers, situats al soterrani, imprimien el diari cada dia i treballaven fins i tot durant els incendis i els pitjors moments del setge. Els periodistes entraven i sortien de l’edifici en flames, carregats amb paquets de diaris per a la ciutat.
Mentre tot això passava, l’Estat espanyol vivia esporuguit que en aquell aparador internacional que representaven uns Jocs Olímpics hi haguessin massa mostres de catalanitat. La Guàrdia Civil i la Policia Estatal, sota les ordres del jutge Baltasar Garzón, es van ocupar d’escarmentar aquells que per les seves afinitats polítiques semblava que podien posar en dubte la unitat indivisible de la pàtria. Hi van haver una cinquantena de detencions de persones vinculades amb l’esquerra independentista catalana, registres de pisos, de seus polítiques i d’alguns mitjans de comunicació, i múltiples casos de tortures que recordaven els temps més grisos del Franquisme. Ben pocs es van atrevir a fer-se ressò d’aquells fets, i tots els nivells judicials espanyols van declinar la possibilitat d’obrir investigacions per aclarir el que havia succeït.

El 9 d’agost de 1992 es clausuraven oficialment els XXV Jocs Olímpics de l’era Moderna, els millors de la Història, segons Juan Antonio Samaranch.
Tres anys i mig més tard, el 26 de febrer de 1996, 1.395 dies després de l’inici del setge a la capital bosniana, es va obrir el passadís del nord-oest i Sarajevo va ser declarada ciutat oberta. Enrere quedaven 10.615 morts i més de 50.000 ferits, molts d’ells invàlids per a tota la vida.
El 2 de novembre de 2004, el Tribunal dels Drets Humans d’Estrasburg va reconèixer el silenci còmplice del Govern espanyol davant les detencions il·legals i les tortures de 12 anys enrere, i el va condemnar a pagar 132.000 euros. La sentència conclou que el fet que es “tallessin totes les possibilitats raonables per aclarir el cas” permet afirmar que indirectament es va violar l’article 3 de la Convenció Europea dels Drets Humans que prohibeix la tortura.
Tota la resta és poesia.


Si voleu escoltar-ne 4 poemes de la part centrada en la Barcelona del 1992, feu clic aquí.