Quan s’estava acabant el segle XX, a molts ens interessava la política. Però érem uns joves amb poca fortuna, fills del desencant del maig del 68 i de la transició cap a més del mateix. Joves amb poca fortuna perquè no teníem (gairebé) cap referent que no fossin els partits polítics. Era complicat trobar associacions i/o iniciatives sorgides des de la base que lluitessin per canviar el món, i les que hi havia eren molt minoritàries o residuals, segurament massa desconnectades de la Societat (així en majúscules), i massa lligades a un submón marginal i endogàmic.
 
Amb el canvi de mil·lenni a molts ens continuava cridant l’atenció la política, i cada vegada menys els partits polítics. La paraula “desafecció” encara no era a l’ordre del dia, però s’anava coent un malestar, un distanciament, fruit potser de l’excés de tacticisme, de personalismes o d’unes altres causes que no aconsegueixo d’identificar: qui sap si les corbates?, o els cotxes oficials?, o les comissions il·legals?, o els favors a amics i parents?, o, o, o.
 
En aquest context poc afalagador van començar a aparèixer associacions amb vocació reivindicativa nascudes de les inquietuds d’aquests joves que sense ficar-se en el partits polítics creien que sí que hi havia molta feina per fer. Feina de mobilització, de conscienciació, d’anar fent córrer la veu que un altre món era possible sense que la maquinària dels partits polítics els obligués a combregar amb rodes de molí o a perdre llençols a cada bugada. 
 
Una d’aquestes iniciatives va ser el Casal Independentista Can Capablanca de Sabadell, que va començar a caminar l’any 2001. Un inici de grupuscle, un local lúgubre, una visualització precària, uns entrebancs institucionals inflats de burocràcia... Però poc a poc es van anar posant pedres, i moltes pedres, ja se sap, fan paret. Una paret que s'enfila per veure-hi per damunt de certs murs.
 
I enguany, compleixen deu anys, aquests de Can Capablanca, amb un local magnífic, unes forces que no defalleixen i una història que els avala, i això ben bé que es mereix un article. Un article per dir-los que gràcies i que per molts anys. Un article per demanar-los que continuïn teixint vincles, obrint-se, acollint entitats que també treballen per altres causes justes (la defensa del medi ambient, el feminisme, en contra de la precarietat laboral...). Un article perquè ens cal una societat plena de persones conscienciades, formades, amb ganes de posar un granet d’arena al desert de la democràcia.
 
Segurament és cert que necessitem els partits polítics, i és molt lloable voler-los canviar des de dins. Res a dir-hi.  Però és igualment important que malgrat les desil·lusions i la desesperança, continuï havent-hi gent entossudida a fer política des de la base i la transversalitat. I després, en tot cas, ja serà la classe política qui hi anirà al darrere. De fet, què estan sent les consultes sobre la independència de la nació catalana sinó això?
 
Ara que ja som al 2011, a molts ens interessa la política, i som afortunats de tenir col·lectius i iniciatives que ens ajuden a vehicular aquestes inquietuds. Alegrem-nos-en, no?