Perdoneu-nos. Que els Déus facin els ulls grossos amb nosaltres. Disculpeu-nos per creure que una ràdio municipal ha de ser plural i ha d’estar al servei de tots els ciutadans. Està clar: som uns somiatruites i uns il•lusos sense remei. Reconeixem la nostra culpa i ens fa vergonya continuar amb el lliri a la mà, que ja no tenim edat. ¿Una ràdio pública que cedeixi el micròfon a tothom fins i tot si no és de la seva corda? Com hem pogut ser tan innocents!

Una tarda d’estiu, els dos personatges que signem aquest article vam rebre una trucada del conductor d’un programa de Ràdio Sabadell. Ens proposava de col•laborar en una secció setmanal, en una pseudotertúlia que havia de ser més conyeta que no pas tertúlia, un passatemps per als oients, sense pretendre gaire res més.

Els dos ho acceptàrem perquè la idea feia prou goig i perquè l’entusiasme que desprenien els que havien ideat el projecte era encomanadís. No pas pel sou, quedi clar, perquè la col•laboració era de franc, que consti, que vés a saber on es destinen els recursos econòmics de l’emissora.

Ens citàrem per la setmana següent per anar a gravar. Però abans faltava un pas: calia presentar l’estructura del programa al director de Ràdio Sabadell, un tal Marc Sabater. I fins aquí la nostra aventura. Sabater li ho digué ras i curt a qui li suggeria la idea: és un any d’eleccions i no vull aquests dos a la ràdio. El problema no és la secció, el problema són ells.

En resum, que la ràdio de tots els sabadellencs només és d’uns quants, concretament del PSC i de tots els que acoten el cap i fan reverències i somriures de cortesia al seu poder. Sols és un mitjà per divulgar les proeses de l’equip de govern, però sobretot és l’escletxa per on s'escolen tots els temors de qui no se sap amb arguments de pes per defensar la gestió municipal, de qui tem la crítica, l’humor, la divergència, el raciocini, o el que encara és més malaltís, a dos escriptorets que no els riuran totes les gràcies però que, de moment, encara mai no han agafat un kalashnikov ni tenen intenció de fer-ho.

I és una pena. No pas no haver-la emprès mai a trets, sinó que ara que ja tenim una ràdio municipal (després d’haver-la somiat durant tant de temps), no sigui un mitjà per fer conèixer la vivacitat de Sabadell. Això sí, ells mateixos es retraten. Encara que, és clar, per antena la foto del ridícul costa de veure.


                                                                                                                                                                                    Antoni Dalmases i Roc Casagran