M’agradaria parlar de les eleccions a la presidència del Barça i dir coses sensates, però no us passa una mica que tot plegat fa una mandra de collons? A mi, al Messi i als hipopòtams, sí.

Fa mandra que els candidats es postulin a ocupar un càrrec fent-nos creure que sols els mou el barcelonisme i l’afany de fer un Barça millor, i que poques vegades llegim (o escoltem) que la motivació de veritat és només la promoció personal, els contactes, conèixer aquest o aquell, moure peça perquè a la llarga es mogui la butxaca. Per què ningú no ens explica això més sovint? Que no estem parlant de germanetes de la caritat, per favor!

Fa mandra que cada mitjà de comunicació prengui partida per un candidat, i que no ho digui de manera oberta —més que res perquè el receptor del missatge sàpiga de quin peu calça, i pugui llegir-ho amb ulls crítics—, i sobretot, exaspera que el mitjà de comunicació en qüestió no ens expliqui els motius ocults pels quals li dóna suport.

Fa mandra que si se suposa que tots volen el mateix —un club guanyador i amb estil propi, si fa no fa—, s’estiguin discutint per minúcies, i que es generin debats surrealistes, per exemple, sobre el nom d’un dels candidats, o la vida sentimental d’un altre, o les feines i martingales que han tingut o deixat de tenir, o la marca de xampú que utilitza un darrer.

I encara fa més mandra que surtin draps bruts i se n’amaguin molts més, i que nosaltres, els pobres mortals, no tinguem clar què ens hem de creure si les versions són tan antagòniques, si hi ha tants interessos pel mig i tanta ràbia acumulada —que ja se sap la informació és una selva i nosaltres som urbanites—, si ens maregen amb xifres, i enquestes, i dades analitzades des de punts de vista estranys, i acabem apagant la ràdio o tancant el diari i dedicant-nos a la contemplació dels pardals primaverencs.

I el pitjor de tot, és que el Futbol Club Barcelona ens representa al món, i que som uns quants milions de catalans, i que, en canvi, només n’hi ha una part minsa, minsa, minsa que pot anar a votar. O sigui que, a sobre de la mandra, cal afegir-hi la impotència de no poder-hi fer res. I els poders fàctics, com sempre, remenant les cireres.

És que què voleu que us digui? Jo l’únic que demano és que el Barça sigui un club català sense complexos, i que la piloteta entri. La resta, me la porta fluixa. I em fa mandra, mooooolta mandra.

Ara bé, de mandra gens ni mica diumenge, eh! Tots els sabadellencs a votar!