A vegades va i se'm cremen les torrades

Foto

A vegades la inspiració em falla i no sóc capaç d’escriure res al bloc.

A vegades escolto una cançó i sento enveja dels músics, de les seves lletres, del seu sentit del ritme, de l’alegria que encomanen o de les fiblades endins la pell que provoquen.

A vegades mataria segons qui i a vegades abraçaria algú. El que passa és que sovint canvio de parer, i em fa por matar una persona a qui després voldré abraçar. I viceversa.

A vegades tinc el terrat ple de frases magnífiques i lapidàries com si fos Josep Pla retornat a la Terra i no me’n surt ni una per la boca com si fos Mister Bean. A vegades només hi tinc pardals, al cap.

A vegades penso que tot està dit i que no em calen els llibres perquè els mots ja estan salvats, però sempre arriben hores bruixes i rellegeixo antics poemes. I m’emociono.

A vegades voldria tenir una opinió argumentada de qualsevol tema però em falten hores per formar-me, i caic en tòpics i en demagògies i acabo parlant de futbol a la barra d’un bar.

A vegades m’adono que ben bé no acabo de fer res pel meu país, però d’altres cops em sento gota malaia, formigueta, que de mica en mica s’omple la pica, i entre tots ho farem tot.

A vegades em posaria a filosofar com un boig sobre el bé i el mal, i repartiria consells (de franc, és clar) de com arribar a la felicitat a través de les petites coses quotidianes.

A vegades insultaria el rei d’Espanya i el president de la República Francesa i organitzaria una revolta popular. A vegades, tot i així, penso que tenim el que ens mereixem.

A vegades sortiria a repartir menjar als que dormen als caixers de la Caixa (parlem?). Malgrat tot, al final em quedo al sofà i poso la tele i m’adormo sense ni saber què estava mirant.

A vegades somio coses boniques i algun cop fins i tot les recordo. A vegades, però, els somnis són esgarrifosos, i salto d’un avió i no s’obre el paracaigudes i el terra s’acosta, i s’acosta i...

A vegades em convenço de somiar despert i m’imagino un món on tothom endrapa anissos i es fa abraçades teletubienques.

A vegades hi ha algú que no conec que em llegeix i em sento molt afortunat. A vegades conec algú que m’ha llegit i encara me’n sento més (però em fa una mica de vergonya).

A vegades em pregunto per què hi ha qui té tanta por de la gent vinguda de fora i mai no trobo cap resposta convincent. I m’indigno.

A vegades em sé breu.

A vegades m’agradaria que un mut em recités Gabriel Ferrater, voldria ensenyar-li l’arc de Sant Martí a un cec, xiuxiuejar-li una cançó de bressol a un sord. A vegades res és impossible, que torres més altes han caigut.

A vegades recorro als amics per explicar les meves penes i a vegades me les guardo per mi solet.

I a vegades, mentre rumio un article i em falla la inspiració i em dedico als homenatges, va i se’m cremen les torrades. Però això últim només de tant en taaaant.



   

Comentaris


No hi ha cap comentari


Comenta

El comentari s'ha enviat correctament





Es reserva la no publicació d'aquells comentaris que pel seu contingut no respectin les normes bàsiques d'educació, civisme i diàleg.