Per situar-nos, hi ha un moment de l’obra en què l’Estevet ofereix a la seva promesa una vida al bany maria. No seria ben bé una proposta engrescadora ni libidinosa del tot, què voleu que us digui! Però malgrat això, la futura muller s’entusiasma amb la proposició de l’Estevet, amb el món sense alts i baixos, sense idees ni ideals, només l’anar tirant, ni fred ni calor, ni emocions ni ensurts. La vida tranquil·la. La vida al bany maria.
N’hi ha que voldrien un país al bany maria, i potser, ben mirat, això és el que tenim. Per alguna cosa som terra de botiguers, de caràcter fenici que deia aquell modernista en un míting al Cau Ferrat. Jo al meu raconet i que ningú m’emprenyi gaire. Jo amb el meu sou a final de mes, i la meva pantalla plana, i els meus caps de setmana lowcost, i el meu sofà suec... i que no em busquin les pessigolles que no me les trobaran.
Per sort, al país, no tothom ho veu així. N’hi ha que somien, n’hi ha que no els espanta que un dia tot trontolli i que fins i tot calgui abaixar per un temps les persianes dels comerços, n’hi ha que creuen que és millor cuinar el menjar a foc viu, i posar-hi salses picants, i passar-se un xic amb la sal, encara que després hagin de beure més aigua del compte. N’hi ha que estan disposats a estripar la baralla, a punxar la pilota, a dir les coses pel seu nom, a fer saltar qui sigui de la poltrona perquè per un cop cal ser valents i arrauxats. El seny ja embafa.
Cada vegada són més. Jo m’hi apunto, també. Però no deixem que la flama s’apagui. Diguem-ho als quatre vents, convencem el veí, expliquem-ho a la cua del supermercat, enraonem-ho a cal sastre, fem-ne campanya a través de les noves i les velles tecnologies.
N’hi ha que voldrien un país al bany maria. D’altres anhelem el xup-xup, l’oli bullint, el pa amb tomàquet ben sucat. I és un plaer tenir el privilegi d’escriure-ho aquí -cada dimarts, a partir d’ara, on sereu molt benvinguts, també, a dir-hi la vostra.
N’hi ha que voldrien un país al bany maria. D’altres voldríem -volem!- un país.
Tweet