Un amic meu –tan amic que me’l trobo cada matí al davant quan em rento les dents- m’explicava que l’altre dia se li va acudir d’anar a cal banc. Havia sentit rumors que la bombolla immobiliària finalment havia esclatat (al•leluia!), i potser, va creure, era el moment de pensar en una hipoteca i en aquestes coses serioses que pensa la gent com déu mana, la gent honrada, la que transita pel present mentre llaura el futur.
Un cop al banc, quan el meu amic va preguntar per les hipoteques, el botiguer bancaire del taulell d’atenció al públic, amb un somriure burleta traïdor, el va adreçar al cap d’oficina, a qui a partir d’ara anomenarem, per entendre’ns, Salvador. “Seu, seu”, li va dir. I el meu amic va seure i va pensar que, tenint en compte la familiaritat que mostrava el Salvador, ja el podia considerar ben bé un amic.
“Així que vols informació per fer-te una hipoteca...?”. El Salvador va recollir quatre paperots que tenia per damunt la taula, es va escurar la gola i va prosseguir. “Seguint les instruccions del Banc d’Espanya...” –el meu amic va pensar que ja és ben estrany, això de seguir directrius de bancs estrangers, però no va dir res- “... et podem concedir un vuitanta per cent del preu del pis, sense comptar les taxes extres, i podries arribar a pagar un màxim del quaranta per cent del teu sou mensual.”
El meu amic és de lletres, i això dels números li fa urticària, però va dissimular i va assentir amb el gest. El Salvador va agafar la calculadora, que és un estri que va molt bé per fer operacions matemàtiques, i va concloure: “A veure... amb el teu sou... podries pagar un màxim de sis-cents euros mensuals... si et fem una hipoteca a quaranta anys, que és la més llarga que et podem oferir, et donaríem... cent cinquanta mil euros”. El meu amic va autotraduir-s’ho: vint-i-cinc quilos de peles. El típic preu d’un piset qualsevol, com ja sabeu.
El meu amic va somriure diplomàticament (s’havia proposat de ser una persona com déu mana, honrada, que llaura el futur transitant pel present, no ho oblidem), i una vegada a casa va treure la pols d’una vella calculadora solar i va calcular: 600 x 12 x 40. Total, que quaranta anys més tard hauria pagat dos-cents vuitanta-vuit mil euros! Sí, gairebé el doble!
El meu amic és molt bona persona i no odia ningú. Per això el meu amic continua pensant que el Salvador i tota la tropa que té per damunt són amics seus, i que bé s’han de guanyar la vida d’alguna manera, pobrets. Que al capdavall no és culpa seva, que si el sistema va així és perquè és l’única manera de funcionar i tota la pesca.
Però jo sóc una mica més mala persona, i només em ve una frase al cap: els amics dels meus amics no tenen perquè ser els meus amics. I fins i tot poden ser lladres, usurers i escanyapobres. I cal que ho diguem amb veu ben alta.
Un cop al banc, quan el meu amic va preguntar per les hipoteques, el botiguer bancaire del taulell d’atenció al públic, amb un somriure burleta traïdor, el va adreçar al cap d’oficina, a qui a partir d’ara anomenarem, per entendre’ns, Salvador. “Seu, seu”, li va dir. I el meu amic va seure i va pensar que, tenint en compte la familiaritat que mostrava el Salvador, ja el podia considerar ben bé un amic.
“Així que vols informació per fer-te una hipoteca...?”. El Salvador va recollir quatre paperots que tenia per damunt la taula, es va escurar la gola i va prosseguir. “Seguint les instruccions del Banc d’Espanya...” –el meu amic va pensar que ja és ben estrany, això de seguir directrius de bancs estrangers, però no va dir res- “... et podem concedir un vuitanta per cent del preu del pis, sense comptar les taxes extres, i podries arribar a pagar un màxim del quaranta per cent del teu sou mensual.”
El meu amic és de lletres, i això dels números li fa urticària, però va dissimular i va assentir amb el gest. El Salvador va agafar la calculadora, que és un estri que va molt bé per fer operacions matemàtiques, i va concloure: “A veure... amb el teu sou... podries pagar un màxim de sis-cents euros mensuals... si et fem una hipoteca a quaranta anys, que és la més llarga que et podem oferir, et donaríem... cent cinquanta mil euros”. El meu amic va autotraduir-s’ho: vint-i-cinc quilos de peles. El típic preu d’un piset qualsevol, com ja sabeu.
El meu amic va somriure diplomàticament (s’havia proposat de ser una persona com déu mana, honrada, que llaura el futur transitant pel present, no ho oblidem), i una vegada a casa va treure la pols d’una vella calculadora solar i va calcular: 600 x 12 x 40. Total, que quaranta anys més tard hauria pagat dos-cents vuitanta-vuit mil euros! Sí, gairebé el doble!
El meu amic és molt bona persona i no odia ningú. Per això el meu amic continua pensant que el Salvador i tota la tropa que té per damunt són amics seus, i que bé s’han de guanyar la vida d’alguna manera, pobrets. Que al capdavall no és culpa seva, que si el sistema va així és perquè és l’única manera de funcionar i tota la pesca.
Però jo sóc una mica més mala persona, i només em ve una frase al cap: els amics dels meus amics no tenen perquè ser els meus amics. I fins i tot poden ser lladres, usurers i escanyapobres. I cal que ho diguem amb veu ben alta.
Tweet