En circumstàncies extremes, podríem sentenciar que jo seria un inútil funcional. Res d’això no em serviria. En circumstàncies no-extremes, vaig fent la viu-viu sense gaires penúries.
On vull anar a parar? La frontera entre circumstàncies extremes i no-extremes sovint és molt subtil. Sense anar més lluny, que se t’espatlli l’escalfador pot girar la truita, i convertir la teva comoditat no-extrema en una incomoditat extremíssima. I a mi m’ha passat això, precisament. Després de dues setmanes de dutxes d’aigua freda (els dies són molt diferents, si es comencen així, us ho puc assegurar!), finalment ha vingut un senyor lampista i m’ha solucionat la cosa.
I per això aquest escrit. Perquè en dies en què un lampista s’ha fet famós a Ianquilàndia, un altre lampista em permetrà iniciar les jornades amb una ració d’aigua calenta gens menyspreable tenint en compte el fred que diuen que s’acosta. I jo, des la de meva inutilitat funcional, li volia retre homenatge (sí, és clar que li he pagat, i força bé, però això no fa més que refermar el fet que ell, a part de sobreviure en circumstàncies extremes, també se’n surt la mar de bé en la calma de la quotidianitat no-extrema).
Li volia retre un homenatge a ell i a tots aquells que treballen en feines amb poc prestigi social però bàsiques, al cap i a la fi. I no nego que potser té un punt d’interessat, això que faig, perquè íntimament espero que el dia en què les circumstàncies siguin veritablement extremes, quan ells (lampistes i altres supervivents de vocació) puguin vèncer en una guerra perquè sabran fer funcionar un fusell, puguin resistir una epidèmia de fam perquè sabran cultivar unes patates i uns pebrots, puguin superar una estada en un camp de concentració perquè sabran arreglar un llit... aleshores apareguin per salvar-me, generosos, també a mi.
(Començar un article amb un jo pot semblar narcisista. Ho intentaré solucionar tot seguit). Et salvaries en circumstàncies extremes, tu?
Tweet