Desmuntem tres de tòpics, si us sembla, al voltant dels nouvinguts i la llengua.
Tòpic número ú: els sud-americans no aprenen català perquè no el necessiten. Fals. Com a la vinya del senyor hi ha de tot, però una àmplia majoria dels alumnes dels cursos bàsics de català del Centre de Normalització Lingüística de Sabadell són justament d’aquest continent. Sí, molts ja tenen com a llengua materna l’espanyol (encara que alguns parlen quítxua o guaraní, no ho passem per alt!) però sovint són els que tenen més opcions de prosperar perquè no són a baix de tot de l’escala social, i el català sol ser un valor afegit important.
Tòpic número dos: per culpa dels nouvinguts, el català desapareixerà. Mentida. Si un dia el català desapareix la culpa serà nostra, dels catalanoparlants. No pretenguem que ens vinguin de fora a resoldre’ns els problemes. Les persones que arriben al nostre país vénen a treballar, a guanyar-se la vida, a ajudar les seves famílies enviant-los el poc que poden estalviar. Evidentment no s’estableixen aquí per salvar-nos la pàtria, la cultura ni la llengua. Però podem convidar-los a fer-ho. Només es tracta que s’adonin que necessiten el català per relacionar-se amb l’entorn, per treballar, per millorar. ¿O no heu anat de viatge a un país remot i us heu trobat amb un botiguer que us ha dit alguna frase en català i això us ha fet picar l’ham i comprar un producte que no volíeu? La llengua és qüestió d’empatia però també de necessitat.
Tòpic número tres (i últim): hi ha dos tipus de visions sobre la situació de la llengua al nostre país, la pessimista i l’optimista. Per una banda tenim els alarmistes, que s’exclamen perquè cada cop se sent menys català al carrer, al bar, al pati de l’escola, perquè cada dia som més estrangers a cada nostra. Per l’altra, els que diuen que tot són flors i violes, els que són capaços d’interpretar qualsevol enquesta pel cantó positiu, ni que sigui agafat pels pèls. No combrego ni amb l’una ni amb l’altra. Però sobretot no combrego en donar el braç a tòrcer i llançar sempre les culpes als altres: als nouvinguts, als espanyols, als polítics. Els nouvinguts cal que s’esforcin i siguin permeables; els espanyols ens han de deixar fer; i els polítics tenen el deure de promoure unes lleis realment valentes que situïn el català al nivell que li pertoca, que sigui indispensable per viure aquí. En tot això, d’acord. Però i nosaltres? Ja ens dirigim en català amb les persones que semblen vingudes de fora? I quan ens miren amb cara sorpresa, canviem avergonyits de llengua? O reforcem el nostre discurs amb gestos i somriures però ens mantenim en català? I si hem de triar un restaurant, ens decantem per aquell on ens atenen en català o passem de tot?
La militància activa esgota, però no vindran de l’altra punta del món a treure’ns les castanyes del foc. Siguem tossuts. Que si mai arriba el dia en què la llengua catalana criï malves no haguem d’acotar el cap i dir: va ser culpa nostra.
(Article publicat a Vilaweb Sabadell el 16 de juny del 2008)
Tweet