Argelers és un nom sonor, fill de l’argila o de les argelagues, no està gaire clar. Argelers és un poble turístic de costa. Argelers és sovint —massa sovint— Argelès-sur-mer. Argelers és una platja enorme de la Catalunya Nord. Argelers, ho va deixar dit Agustí Bartra, és un Crist de dos-cents mil braços, una de les vergonyes de la França de la igualtat, la llibertat, la fraternitat i totes aquestes punyetes, vells eslògans caducs, tacats de sang i de mentida.

 

Ho expliquen molts llibres, Xavier Benguerel a Els vençuts, sense anar més lluny, o el propi Barta a Crist de 200.000 braços. Agustí Centelles també n’ha dit alguna cosa, i tants d’altres, anònims molts cops, que ens han transmès un horror més a prop de casa del que ens agradaria.

 

Milers i milers de perdedors de la Guerra Civil Espanyola fugien de l’urpa franquista com podien. Era l’hivern del 1938-1939. Duien quatre parracs a sobre i molta gana. Feia fred. Els perseguia la derrota, la tristesa, de vegades el record dels que havien deixat a casa o el dels que no havien estat a temps de fugir i havien mort o caigut arrestats pel règim franquista.

 

L’horitzó era la França lliure, el nord-enllà que sempre associem —qui sap per què— a la civilització. Però el nord-enllà eren platges amb filferrades, barraques fetes amb el que es tingués a l’abast —mantes, canyes, cartrons—, fred i brutícia. El nord-enllà era un mar convertit en una pedra grisa i infranquejable, una bèstia repulsiva que ho recollia tot, que ho empassava tot, i després ho retornava amb fúria i fàstic. El nord-enllà era la pudor, les puces, la malaltia, la supervivència de qualsevol manera, ni que fos barallant-se amb el veí, animalitzat per culpa de l’animal que els empresonava sense miraments.

 

Tot això ja ho sabíem d’haver-ho llegit, però ens continua sacsejant les emocions, continuem volent-ne saber més, continuen calent els reportatges, les novel·les, els assajos, les noves descobertes i els nous estudis. La memòria històrica que tant reclamen no es pot morir dins de les fronteres d’aquest Estat on ens han ficat tant sí com no. Caldria allargassar-la una mica, que a les escoles del país els nens sabessin què va ser la Maternitat d’Elna, què va passar a Sant Cebrià o a Argelers, qui eren els soldats senegalesos...

 

A mi, per exemple, no m’ho van explicar mai. Em van parlar, això sí, dels camps d’extermini nazis —molt més llunyans geogràficament—, i a cap professor no li va passar pel cap d’enllaçar-ho amb els camps d’extermini —perquè també n’hauríem de dir així— de la Catalunya Nord.

 

Per això va ser interessant la xerrada amb la Blanca. Ella era molt menuda, quan s’estava acabant la Guerra Civil Espanyola: només tenia 11 anys. Vivia a Sentmenat, i va tenir la sort que la seva mare era francesa. Això li va facilitar la sortida, el desembre del 39. El Consolat francès va posar a la disposició de tots els francesos que vivien a territori espanyol un tren que els permetria allunyar-se de la pobresa. Amb el visat a la mà van passar sense problemes la frontera i es van instal·lar a Perpinyà.

 

Però faltava el pare. El pare que s’havia quedat al sud i que esperaven que arribés un dia o altre i anés a parar, com tots els refugiats, a algun dels camps, probablement la platja d’Argelers. I aquest era el motiu de les anades i vingudes de la mare cap al camp. Agafava un autobús a Perpinyà i es dirigia a Argelers. Allí esperava notícies del marit, el pare de la Blanca. I no arribaven. El que sí que arribaven eren els precs —gemecs, crits de desesperació, plors... digueu-ne com us plagui— dels refugiats que des de l’altra banda de les reixes buscaven l’auxili sobrevingut d’uns desconeguts que els miraven amb ulls compassius, però que no donaven a l’abast per socórrer a tothom. N’eren milers!

 

La Blanca hi va anar, en una d’aquestes excursions. Compartien l’autobús amb altres catalans o espanyols que esperaven l’arribada d’algun familiar, però també amb francesos que anaven allà per oferir el que podien. Per poc que fos era benvingut: una paella, una olla, una manta, un jersei, una mica de menjar. En un indret on no hi havia res, tot era necessari, tot podia alleugerir una mica el patiment. La Blanca recorda el passadís entre les filferrades, i ara, veient-la explicar-ho, es fa present la imatge càndida d’una nena a qui van despertar massa aviat de la innocència.

 

El pare es va quedar al Principat. Tenia problemes de salut i no es va veure amb cor de travessar caminant la frontera, com van fer tants altres. El van retrobar poc temps més tard, quan mare i filla van poder tornar a casa. Però aquelles imatges ja no les pot esborrar ningú. Ni ningú no pot evitar que en continuem parlant, que calgui explicar les històries d’una i altra banda de les reixes: les olles de cigrons amb pedres, els càstigs a passar una nit nu a la intempèrie, la mirada despietada dels carcellers; però també la solidaritat a l’altre cantó, que encara que no va ser massiva sí que va existir, i cal dir-ho. Fins i tot allà on hi ha molt odi, allà on la gent s’estripa l’ànima, fins i tot en aquest racó hi queden persones que volen actuar com a persones.

 

Si mai aneu a Argelers a l’estiu, hi trobareu un poble turístic que poc té per envejar a Salou, Lloret o Benidorm. Si mai hi aneu a l’hivern, descobrireu blocs d’apartaments immensos abandonats, persianes plenes de pols, i un aire que ve de mar i que segur que podreu combatre amb un bon anorac o una bona jaqueta. Aleshores penseu en els que van haver de patir-lo sense vestidures ni parets on arrecerar-se, i digueu-me si el trist monòlit en record als morts d’aquell crim a la humanitat és suficient.

 

 

(Article publicat al número 62 de la revista Ordint la Trama, corresponent al gener del 2008)

Nom (o Pseudònim)

Població (Opcional)

Correu electrònic (No es visualitzarà)

Comentari

Notificació via adreça electrònica si hi ha comentaris nous

ENVIA

Es reserva la no publicació d'aquells comentaris que pel seu contingut no respectin les normes bàsiques d'educació, civisme i diàleg.