Anem a treballar?

Foto

12 d’octubre. El dia de la raça. La diada nacional d’Espanya. Festa de la hispanitat. El dia d’España somos todos. Tot això ens ho diuen des del far west. I des d’aquí? Què diem? El dia dels fatxes. La diada nazional.  I molts més opten per la ja antiga consigna: 12 d’octubre. Res a celebrar. I es fan botifarrades, i alguna tímida manifestació més o menys raquítica. O es va de pont, o es passa de tot... O ni se sap què es commemora i es dorm fins que el cos diu que prou.
 
Cadascú que faci el que vulgui, només faltaria! Fins i tot se’n pot anar a Montjuïc o a la merda amb una bandera amb aguilot i passejar la seva estupidesa tot cantant caraelsol-tralarà. Però tota la resta, què hem de fer? Vull dir els que no passem de tot, els que algun any hem anat a menjar botifarra, o que hem tret alguna estelada, o que hem renegat d’aquesta festivitat en família o entre els amics.
 
Jo proposo el que mai ningú no tindrà collons de tirar endavant. Que anem a treballar. Sí, sí: a treballar. Una vaga a l’inrevés. És festa, però resulta que tots agafem i anem a treballar com un dia qualsevol. Sí, ja sé que el tarannà català justament tira cap a una altra banda. Que ens donen festa? Doncs fem festa. Però no, ni que sigui per un any, per un cop a la vida, massivament, estaria bé que anéssim a treballar.
 
Per què? Què hi guanyaríem? No, no sóc tan menjaflors de pensar que això fos la revolució absoluta, la girada-de-truita total, ni crec que així enfonsaríem la unitat indivisible de l’estat espanyol, ni que el rei abdiqués, ni que la Caixa canviés de camisa. Però sens dubte, si estigués ben organitzat, és clar, ben coordinat, es podria arribar a aconseguir un bon ressò mediàtic internacional. Sense anar més lluny, recordo alguns mítics Fets i gent dels antics telenotícies en què se’ns explicaven les vagues a la japonesa, en les quals els treballadors treballaven més hores de les convingudes.
 
Només pensant en això, treballar per un dia podria ser un bon gest. Mentre els polítics no facin la resta, els pobres i patidors catalans sols ens queda el recurs dels símbols i l’esperança de, com a mínim, tocar una mica allò que no sona als espanyols. Fins que arribi el dia de poder deixar-nos de collonades.


   

Comentaris


No hi ha cap comentari


Comenta

El comentari s'ha enviat correctament





Es reserva la no publicació d'aquells comentaris que pel seu contingut no respectin les normes bàsiques d'educació, civisme i diàleg.